:: Pep VILA ::
Donem notícia de dos pergamins il·lustrats amb les llegendes respectives, un de 1567 procedent de Girona i un segon de 1612 de Barcelona, en què dos condemnats per motius diferents portaven penjats al coll, a tall d’escapularis o gramalletes, uns pergamins, sempre amb la imatge del diable o diables com a forces instigadores del mal. Els condemnats també foren exposats i passejats públicament amb una mitra al cap. En altres llocs, les forces del maligne eren, a voltes, representades als tribunals per flames amb l’efígie o dibuix de la persona condemnada. Fa la impressió que hi havia un patró conjunt de confecció d’aquestes gramalletes perquè els dos exemplars, dibuixats per autors diferents, anònims, amb caires realistes, separats per mig segle de temps en llur execució, tenen un cert parentiu pel que fa a un model comú de disseny. Llavors que pocs sabien llegir i escriure, aquestes imatges diabòliques, on la imatge és més important que el text, tenien entre el públic del carrer que assistia a aquests actes de fe una força visual corprenedora.
Ramon del Pey, de Figueres, condemnat a Girona (15 d’agost de 1567)
L’any 1994, l’arxiver i historiador diocesà Josep M. Marquès va publicar a la Revista de Girona (núm. 167, novembre-desembre, p. 12-13) el treball «El cartell més antic», en el qual donava compte del contingut d’un cartell de l’any 1567 conservat a l’Arxiu Diocesà de Girona, el més reculat que s’ha conservat en aquest dipòsit. Es tracta d’un pergamí, amb un dibuix al·lusiu, que fou penjat al coll d’un francès, acusat de perjuri quan llavors vivia a Figueres. S’ha perdut el procés, però se n’ha conservat el pergamí, perquè es va reutilitzar en una enquadernació de les cobertes d’un manual. Per quina causa o fet va cometre perjuri? Llavors l’Alt Empordà era una zona de frontera a la qual hi arribava molta immigració francesa, principalment occitans. Cal dir també que amb la guerra de 1936-1939 es va cremar l’arxiu parroquial de Figueres, on es podia trobar més informació sobre aquest assumpte.
Marquès, en aquell article, que regesto i que cal llegir sencer, consultable des de l’hemeroteca històrica de la Revista de Girona i el repositori RACO, ja remarcava que el cartell, en què la imatge va per davant del text, suggereix que es tracta d’una eina publicitària «antisubversiva» important. L’exposició del condemnat a la vergonya pública, passejat pels carrers amb mitra i gramalla, no deixava de ser un recurs de cara al poble, una afirmació de poder, en aquest cas mostrar un penat per delictes contra la fe.
El pergamí, el duia aquest francès condemnat a exposició pública. El penjoll no és el típic sambenito que la Inquisició feia portar a molts encausats, com a mostra de penediment, en procediments oberts pels tribunals. A l’Arxiu Diocesà de Girona el tenen catalogat, a la secció de pergamins, com a «sambenet», però crec que el terme més adient seria «escapulari o gramalleta». Els mateixos textos s’hi refereixen com a «epitafi» (inscripció).
A més de la llegenda que hi figura escrita, hom hi veu Ramon del Pey, un home de mitja edat, ben vestit, induït pel dimoni, amb gestos exagerats, a jurar en fals. De fet, al gravat n’hi surten dos. Aquí se’l veu en el moment de jurar amb un llibre sagrat o una taula que duu una creu. A l’original, els diables estan pintats amb una coloració verdosa, tenen urpes a les mans i els peus, banyes i ales de ratapinyada. Segons Marquès, a la catedral de Girona es conserven juratoris d’aquesta mena per a usos diversos dels tribunals. La il·lustració que figura a l’article de la Revista de Girona és en blanc i negre, incompleta. Avui la dono sencera, amb el color original. En breu, el pergamí s’enviarà a restaurar per preservar-lo millor.
El text, compost en lletra librària molt llegidora diu:
Aquest és Ramon del Pey, treballador del regne de Ffrança, habitant en Figueres, lo qual per lo reverent misser Miquel Agullana, doctor en quiscun dret, canonge y offiti[al] de la sglésia de Gerona per lo il·lustre y reverendíssim señor don Pere Carles, per la gràtia d[e Déu] y de la sancta sede apostòlica bisbe de Gerona, per haver testificat fals en poder seu y é[sser] perjur en una causa criminal se aporta en la cort ecclesiàstica de Gerona, és estat condem[nat] que vuy, die de Nostra Señora, que comptam XV [d’agost] del present any 1567, estigue en la scala [da]vant lo portal dels Apòstols de dita sglésia, ab mitra en lo cap e lo present epitafi en los pits, tant quant se celebrarà la processó y missa major en dita sglésia de Gerona, y que sia assotat per los llocs acustumats e bandejat perpètuament del present bisbat de Gerona. (ADG, Sambenet, núm. 6)
Gabriel Monclús, de Maella, condemnat a Barcelona (22 de juliol de 1612)
Descripció facilitada pel Catàleg dels pergamins municipals de Barcelona, de M. Cinta Mañé i Manuel Rovira, Barcelona, 2013, vol. VII, núm. 2657:
Cartell que portà penjat al pit Gabriel Monclús, natural de la vila de Maella, en el regne d’Aragó, mentre fou exposat a la vergonya pública, condemnat per l’oficial del bisbe de Barcelona per haver robat, el dia 2 de juliol, les flautes de l’orgue de l’església del monestir de Santa Caterina, de l’orde dels Predicadors. Fou condemnat a infàmia pública i a romandre exposat a la vergonya a l’escala de l’església portant aquest rètol al pit i una mitra al cap. La condemna incloïa el bandejament de la ciutat i del bisbat durant cinc anys, amb l’advertiment que si trencava el bandejament seria assotat. […]
Cartell escrit en lletres grans, ben llegidores, amb una sanefa vermella al voltant i un dibuix molt realista a la capçalera representant el lladregot [més jove que l’acusat de Figueres] arrencant els tubs metàl·lics de l’orgue i el dimoni al seu darrere que l’empeny al robatori.
A les mans del lladre i a terra, hom pot observar diversos tubs ja arrencats. El diable, com en el cas de Girona, l’empeny a robar, també duu urpes a mans i peus, banyes, ales de ratpenat. Ja llavors aquest jove ben segur que volia anar a vendre el metall dels tubs.
El pergamí aprofita la coberta d’un volum d’arxiu desafectat. Signatura topogràfica: AHCB, 01/1A, R. 2595; amida 558 × 498 mm. Hom pot consultar la informació i la imatge del document al registre del catàleg en línia dels fons documentals de l’Arxiu Municipal de Barcelona. Ignoro si a l’Arxiu Diocesà de Barcelona o en un altre arxiu s’ha conservat el text del procés.
Aquest és Gabriel Monclús, natural de la vila de Mahella, del regne de Aragó, lo qual, induït per lo sperit maligne, no duptà, dilluns que comptàvem a dos del present y corrent mes de juliol, sacrílegament furtar y robar les flautes de l’org[a] de la [s]glésia del monastir de Santa Catherina de l’orde de predicadors de la present ciutat. Per so […] condempnat per lo molt reverent señor official de l’il·lustríssim y reverendíssim señor bisbe de Barcelona a infàmia pública y estar en la escala a la vergonya, ab lo present epitafi en los pits y ab mitra en lo cap, y ser bandejat de tota la present ciutat y bisbat de Barcelona per temps de sinch anys, sots pena que si romprà lo dit bandeix serà açotat. Dattum en lo palau episcopal, a XXII del mes de juliol de l’any MDCXII.
De les dues imatges, també en podríem destacar la indumentària del jove i del més vell, els dibuixos imaginaris dels diables, el croquis de l’orgue, etc. Qui eren aquests imatgers que treballaven en obrar aquestes miniatures?
María Jesús Torquemada Sánchez, en el seu llibre La Inquisición y el diablo (Universidad de Sevilla, 2000), explora el tema de la màgia diabòlica, els processos incoats per fetilleries, màgies, astrologies i encantaments. Però quan hi intervenia el diable, que, segons aquests dos gravats, empeny els dos personatges a cometre malifetes: hauríem de pensar en una possible desviació herètica, susceptible de ser investigada per la Inquisició? No tenim, però, els expedients que ho corroborin. L’infame gironí jura davant d’un llibre o taula amb la creu. L’acusat barceloní roba els tubs d’un orgue d’un lloc sagrat. Els retrats dels dos acusats serien les efígies de la condemna.
El fet que haguessin de sortir al carrer, en processó pública, marcats i escarnits, amb aquestes gramalletes penjades al coll, és que potser el problema anava en aquesta direcció, ja que havien de mostrar públicament que s’havien penedit. No deixava de ser una desgràcia per al sentenciat, davant de familiars i amics, haver de sortir al carrer amb una gramalleta en què figurava el seu nom, la relació abreujada del pecat comès, un informe que els marcava per vida. Indirectament, els familiars dels expedientats també en patien les conseqüències, ja que no podien ocupar càrrecs públics, eren escarnits. Les noves generacions també sabien que els seus avantpassats havien estat castigats i/o condemnats. Encara, a finals del segle XVIII, era costum de penjar aquestes gramalletes a les esglésies, com a recordatori per a devots i rectors. Potser per això s’han conservat originals en diversos llocs d’Espanya, com en el Museu Diocesà de Tui (Pontevedra). Malauradament, no conec cap estudi ni cap inventari recent sobre les gramalletes escrites en català.
Nota
L’autor agraeix a Albert Serrats, de l’Arxiu Diocesà de Girona, i a Inés Nieto, del Servei d’Informació i Referència de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, el seu ajut i col·laboració en la finalització d’aquest article. També a Maria Toldrà, que ha enriquit el text amb la seva atenta lectura i les observacions pertinents, encara que els possibles errors que el lector hi pugui trobar són tots de la meva collita.
Vademècum 