:: Pep VILA MEDINYÀ ::
Amb l’excusa de la descripció d’un cobrellit familiar, teixit l’any 1729, l’autor comenta com els béns materials, simples quadres costumistes, també poden agafar vida pròpia més enllà del sentit utilitari pel qual foren creats, perduren en la memòria d’altres posseïdors: hereus, col·leccionistes, museus, etc. En aquest cas, un masover de Celrà i la seva família tenien, entre d’altres béns, una peça de roba amb què cobrir-se i escalfar-se, poca cosa més, l’ única que s’ha salvat de la pèrdua i de l’oblit. Valgui aquest exercici per treballar un xic la simbologia d’un objecte concret, descobrir-ne la procedència, quina és la història, sempre parcial, que hi ha al seu darrere.
«Encar trobes més fina la manta del teu jaç»
L’any 2029, si hi arribem vius, aquest cobrellit del qual avui us ofereixo aquestes imatges, sota el qual m’he abrigat, aixoplugat més d’una vegada, farà tres-cents anys. No és poca cosa. Va ser teixit l’any 1729. No tothom pot presumir de conservar una roba d’abric tan antiga. Fou un obsequi inesperat, agradós, de la meva tia Rosa Gimbernat Pujol, a qui regracio l’ofrena, muller del meu oncle Leandre Medinyà. El matrimoni vivia amb els avis materns a la casa pairal de Can Medinyà de Celrà. Coneixia la meva debilitat per les coses antigues, sabia que estimava el patrimoni, que conservaria aquesta peça teixida. Presentava encara els plecs d’haver estat llargament guardat a una calaixera o armari. Els documents, els mobles, els objectes es poblen de visions inefables, de les peripècies de l’existir. Hi ha un enllaç, continuïtat viva: terra, família, casa, patrimoni. Si creiem en el misteri de la resurrecció de la carn, a ben segur, totes les generacions dels Medinyà, un dia o un altre, ens tornarem a retrobar. La faula de La mort i el llenyater, de La Fontaine, ens diu «abans patir que morir». Per damunt de tot, la vida, amb molts alts i baixos, continua tenint plenitud de força.
Quan de petit anava a Can Medinyà a passar uns dies de vacances, és possible que la meva àvia Susanna Jordà m’hi acotxés, que jo mateix m’hi estirés al damunt, ben dinat, a fer un xic de migdiada, en aquelles xardoroses tardes d’estiu. El llit i la cuina són els dos llocs més importants d’una casa. El cobrellit protegia els llençols, les mantes, feia bonic quan entraves a una d’aquelles habitacions fosques a la sala de dalt, que contrastava amb aquell blanc trencat del cobrellit. En altres moments permetia augmentar la temperatura del cos dels dorments. El poeta Guerau de Liost, en el seu poema «Hivernal», ens diu: «Déu nos do […] si ens espera a l’alcova / l’ample llit, baluerna ancestral de caoba».
Si el cobrellit parlés… En efecte, ha vist i sentit moltes coses, ha arrecerat molta gent, ha estat testimoni de naixements, morts, batalles i escomeses amoroses dels amants, la llum pagesa de les converses en anar a dormir amb els problemes del dia a dia, plors, rialles, les ànimes de les coses. No deixa de ser una transmissió de llaços esperançadors d’afectes, com si miréssim un àlbum de fotografies antigues. Jo, que vaig néixer en aquesta casa, hi puc sentir, encara, les angoixes del parteratge, el clic monòton dels interruptors de pera, la visió dels armaris de color canyella i els cortinatges espessos. Quin tirat de cos tenien els meus rebesavis? Les seves ombres pesen. M’agradaria poder fer més entenedor aquest passat, el remolí de les forces hereditàries, obedient al clam obscur de la sang de tota una raça. Soc conscient que aquestes ratlles tenen un destil·lat d’essència pairalista. No era fàcil viure pagesívolament, passar de jornaler a masover, aconseguir una petita casa pròpia.
Un dia que estava mig endormiscat, amb els peus ben tapats amb aquesta peça, vaig caure en un son profund… Quan em vaig llevar estava mig entresuat. De sobte em vaig adonar que vivia entre vius i morts, entre hostes d’ultratomba que eren carn de les nostres entranyes, que les nostres vides continuaven. Una corrua de rebesavis desfilava davant meu com els antics profetes. Vaig abrigar tota la família amb una sola mirada. Entre la realitat i el somni hi havia la màgia de les ombres que s’encalcen, una pena per l’absència de cada generació dels Medinyà que ens ha deixat. El tèxtil feia pudor de pedra morta, no de poma de ciri, però pel riu venturer de la nostra vida encara baixava aigua. En Jaume Medinyà podia haver mort a la guerra de 1711… El cobrellit, haver-se llançat, cremat o reaprofitat com a drap brut. En el repartiment de la riquesa material, les coses podien anar molt pitjor, però encara som vius. Potser la seva suor ha donat saó a la nostra soca. Calia fer-se un racó. Déu sap on anem, que diria el poeta rossellonès Josep Sebastià Pons.
Els Medinyà
Els Medinyà provenien de Parets d’Empordà, a la ribera dreta del Fluvià, al costat de la carretera de Bàscara. Potser som antics fadristerns del llinatge Medinyà de la senyoria de Medinyà. Aquest cognom comença a aparèixer al poble de Celrà a començaments del XVIII. Hi havia dues famílies: els Medinyà de les Roques (can Gana) i els Medinyà del Castell. Aquests segons s’establiren com a masovers del senyor de Foixà en el Castell d’Aguiló (Els castells i masos de Celrà, per Lluís Camps i Sagué, Taller d’Història de Celrà). A mitjan segle XIX, els Medinyà es van enriquir fent tragines i van poder comprar de segona mà la casa actual, enmig del poble, on jo vaig néixer. Abans havien viscut a un masot petit a Palagret, que de petit encara havia visitat. Can Medinyà és un gran casal construït a mitjans del segle XVIII, de forma rectangular, amb planta baixa i dos pisos i teulada a dos aiguavessos. La quintana s’estén pel costat nord fins a la carretera de Juià.
Jaume Medinyà, masover
Jaume Medinyà era masover del castell de Celrà, construït probablement cap al segle XI. La fortificació ha estat coneguda històricament pel cognom de les diverses famílies que l’han posseït al llarg dels segles: castell d’Aguiló, castell o casa dels Escala, casa o força dels Foixà i, finalment, l’esmentada com a Can Serra. Els Escala en van ser els propietaris. La seva única filla es va casar amb un Foixà. Quan morí a la segona meitat del XVI Caterina d’Escales, muller de Bernat Alemany de Foixà-Boixadors, senyor del castell de Foixà, Celrà passà a mans del seu fill Gaspar. Els Foixà conservaren la propietat fins al segle XIX.
Jaume Joan Feliu Medinyà havia nascut a Celrà el 22 de desembre de 1671, fill legítim i natural de Joan Medinyà, pagès de dita parròquia i de Maria, d’aquell muller (Arxiu Diocesà de Girona, B2, 1603-1739, f. 138). El casament: «Als 5 d’abril de 1709 foren esposats, davant de lo canonge Joseph Puig de Besalú, Jaume Medinyà, jove pagès, fill de Joan Medinyà, llaurador de dita parròquia, i de Maria, sa muller, vivint los dos, de una, y Ana Maria Pagès de la Encina, donzella, filla llegítima y natural de Pere Pagès de la Encina, pagès de dita parròquia, y de Ana sa muller, vivint tots dos» (Arxiu Diocesà, M1, 1581-1851, f. 73). El matrimoni va tenir cinc fills: Pere, Feliu, Josep, Anna Maria i Anna.
En Jaume Medinyà, casat amb Anna Maria Pagès de l’Alzina, em consta viu el 1739 en el bateig del seu net Jaume Medinyà, fill de Pere Medinyà i Margarida Planas. També em consta viu el 1749 en el casament de la seva filla Maria Medinyà amb Jaume Feliu a la parròquia de Campdorà, tal i com consta en el llibre M1 de Campdorà, on apareix «Jacobus Madinyà, agricola de Celrà, viventis, et Anna Madinyà et Pagès, conjugum diffunta…».
No he sabut trobar la data de mort de Jaume Medinyà. És possible que anés a morir a casa d’una filla seva que vivia a Campdorà, però els registres d’aquesta parròquia, de l’església de Sant Jaume, no ens han arribat. Conservo a més, a l’arxiu familiar, documents administratius de prestacions de cens de quan era masover del castell, que ara no venen al cas (1724, 1725, 1727), diversos capítols matrimonials dels fills, el seu testament de 1737 (Arxiu Diocesà, T4, 1705-1781, p. 398-399).
Aquests apunts de dos censos que Jaume Medinyà pagava a l’amo, encara traeixen l’esperit medieval de l’època remença. Molts pagesos petits havien de dedicar la major part de les seves collites al pagament del senyor. N’hi ha d’altres de cabrits, castanyes, cereals, etc.
1725. Pagament del cens. «Dich jo lo baix firmat que tinch rebut de Jaume Medinyà, masover del Castell de Celrà, un parell de gallinas y són per dos anyadas de una gallina que tots anys me fa de sens, per la festa de Nadal, comensant a pagar per Nadal de 1724 y per lo Nadal de 1725, y dita gallina fa per un tros de bosch que li he establert, y per ser lo ver, firmo lo present vuy als 30 de octubre de 1725. Don Bernat de Foxà y de Boxadós» (s. p.). Eren els senyors del Castell de Foixà.
1727. Capons. «Los dos parells de capons dal[t] mencionats són per lo Nadal de 1727, que lo sobredit Jaume Medinyà na fa dos parells cada any. Joan Solís, prevere y prior de Foixà, en dit nom».
El cobrellit
Jaume Medinyà teixeix o va fer teixir, a l’angle inferior del cobrellit, el seu nom i cognom, la data, en senyal que posseïa aquesta peça. En fou l’artesà? No ho sabrem mai. Era pagès, masover del castell de Celrà. Havia après, a hores perdudes, l’ofici de teixidor? Fou un regal, no de casament, per la data que duu. Potser algú li va gravar el seu nom i cognom en prova d’amistat o de reconeixença, i llavors li van posar el seu nom i cognom en sentit de pertinença? Desconec si a Celrà hi havia alguns veïns que tinguessin l’ofici de teixidor. A voltes aquesta feina de treballar els telers de mà passava de pares a fills. Abans deien: «home de pocs oficis, pobre segur».
Es tracta d’un cobrellit en fil de cotó, una mica deteriorat per l’ús, presenta forats i sorgits, fils menjats per insectes. És un cobertor d’abric i d’ornament, de teixit gruixut, de punt, generalment, que forma uns rombes, sense anar guarnit de serrells. No duu cap folre. Per regla general, les dones en les caixes de núvia sempre hi portaven alguna flassada, una peça quadrangular teixida de llana o cotó, que es feia servir com a abrigall al llit. O la borrassa, que era com l’anterior però més grollera, normalment d’un teixit més bast. Calia tenir sempre el llit ben guarnit, a punt de revista. Moltes vegades volien casar l’hereu pensant en el dot de la núvia. La part on apareix la inscripció es va separar modernament de la resta de la peça. Després es va fer una vora a les dues parts perquè el cobrellit no es desfilés. Donada l’amplada de la peça, el tèxtil amb el text escrit es va repartir en dues parts, tal com mostra la fotografia:
FETA PER JAVME MEDINYA // D[E] SALRRA [CELRÀ]. NOVEMBRE 7 DE 1729.
Sobre la qualitat del cobrellit
Em vaig adreçar al Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa per fer-los una consulta sobre el valor tèxtil d’aquesta peça. Molt amablement, Sílvia Saladrigas Cheng, documentalista, em va contestar, entre altres temes, el que segueix:
El tipus de teixit del que ens envieu fotografia sembla que devia ser relativament habitual i encara avui en dia es treballa dins de la teixidura considerada «artesanal o tradicional». En el museu conservem dues vànoves molt similars a la vostra, també blanques i amb decoració de rombes. Us envio la descripció d’una d’elles que conté una inscripció amb el nom de la persona propietària i la data (1693), va ser una donació al museu d’una persona que la va adquirir en un mercat a l’aire lliure. La vostra peça és molt interessant perquè sabeu de primera mà qui la va fer i a on (cosa poc freqüent) i a més té la data inscrita.
Aquesta és la descripció de la que us comentava:
«Cobrellit de lli, en el que la trama alterna les passades d’un fil prim amb un altre de més gruixut que treballa fent un bucle pel dret del teixit per crear així la decoració. En català se’l coneix com a “punt de cigró” i en castellà se la denomina com a “técnica de gorullo”, de “confite” o de “nudo alpujarreño”. Aquests bucles formen una inscripció dins d’un requadre central que diu el següent:
ESTA COLCHA ES DEL LYZENZYADO XERONYMO GARCYA, CVRA PROPYO DE LA VYLLA DE ALCOZER Y COMYSARYO DEL SANTO OFYZYO AÑO DE 1693. MAESTRO DOMYNGO DE OCAÑA.
Una sanefa de triangles completa la decoració al perímetre».
Abrigueu-vos un xic amb el foc d’aquesta història. El riu de la vida corre a l’abandó, però encara hi ha una pietat per a les coses menudes. Em cal agrair a Artemi i Miquel Rosell el seu ajut per perfilar millor alguns detalls d’aquesta història celranenca.
(Imatge destacada: Inscripció teixida que figura en el cobrellit.)
Vademècum 