:: Pep VILA ::
Nota introductòria
Durant els segles XVII i XVIII s’editen majoritàriament arreu d’Europa moltes relacions de successos, antecedents de la premsa actual. Són fullets que, en poques pàgines, explicaven fets importants de tipus bèl·lic: victòries militars, derrotes, corones reials, defuncions, libels, fenòmens anormals, desastres naturals (terratrèmols, inundacions, incendis, naufragis), vides de sants, literatura satírica, festes públiques, pirateries, captivitats, etc. Hi ajudava la popularització de la impremta, que multiplicava el nombre de lectors, el fet que el correu comencés a funcionar. El llibre que es va abaratir va arribar a molta gent, encara que els índexs d’alfabetització eren encara febles. El paper i la impressió tenien, però, poca qualitat. Com sempre ha succeït, molts d’aquests fullets eren armes de propaganda que pagaven les monarquies, l’Església i altres poders fàctics de llavors, també particulars. Se n’han perdut molts per la fragilitat de l’embolcall, però són interessants per a l’estudi literari, històric, filològic, per a l’evolució de la impremta.
Als segles XVI i XVII són freqüents les incursions de barbarescs, algerins, turcs a les nostres costes, gairebé sempre poc o mal defensades. Llavors la mar era plena d’enemics. Les galeres de defensa no sempre podien arribar arreu. Al nostre litoral hi sovintegen moltes restes i vestigis de «torres de moros», de guaita, fortificacions que servien per avisar i amagar-se dels perills d’una escomesa puntual. L’alerta era continuada.
Fixem-nos en el títol i contingut d’aquesta relació:
Relación verdadera de lo que aconteció en la Ciudad de Túnez a 18 de mayo del año 1626, y fue que crucificaron un christiano mallorquín: el caso vio un viejo catalán que avía ydo allí para rescatar un hermano suyo natural de Cadaqués, en Barcelona: en casa Sebastián y Iayme Mathevat…, 1626. [2] f.; 4t. Text versificat a dues columnes. A la portada: a més de títol i subtítol, amb uns tipus de lletra diferenciats, hi figura un gravat xilogràfic d’un moro amb turbant, un otomà, que fuma amb pipa. Exemplar de la Biblioteca Nacional de España. Des d’aquesta, tot consultant la fitxa del llibre, un enllaç a la Biblioteca Digital Hispánica permet llegir l’imprès digitalitzat.
Hi ha altres relacions com ara aquesta, que no hem tingut en compte, perquè escapen de l’àmbit de la nostra recerca: Relación de la presa que las galeras del gran duque, juntamente con la patrona de Sicilia y su esquadra, han hecho de un navío de cossarios turcos, moros y renegados que robavan en la costa de Cathaluña en 9 de abril 1626 años, en Barcelona: en casa de Sebastián y Iayme Matevad. Año 1626. Véndense en casa la viuda Biosca. 4 p.; 4t.
Tunis-Cadaqués
El 18 de maig de 1626, a Tunis, capital de Tunísia, van crucificar un cristià mallorquí pres, ben segur per no voler abjurar de la seva religió, també per ser un suposat espia. En altres casos se’ls tallava la llengua, una mà, servien com a esclaus, remers de galeres, eren venuts a particulars, fins que algú en pagava un rescat. Les dones feien de minyones a les cases dels rics. Costava molt que un tunisià o un turc volgués relacionar-se amb una cristiana renegada, sense mètodes violents, si aquesta no abjurava. Algunes servien de concubines dels més poderosos. També hi havia mainada, ben sovint separada dels seus pares. Hi havia molts captius que anaven d’un lloc a l’altre amb els grillons posats.
Els més espavilats es convertien, adoptaven la seva llengua i costums. La mainada ja creixia en aquests ambients. Llavors aquests renegats servien de guies davant d’una nova escomesa barbaresca. Com que coneixien els territoris, la llengua del lloc, guiaven, sense pèrdua, els vaixells fins a les nostres costes. Allí, en barques petites, donada la poca fondària del lloc, arribaven a una cala, un poblet de pescadors, per cometre tot tipus de malifetes (robatoris, destruccions, violències). Fins i tot s’enduien el bestiar domèstic dels corrals per alimentar la tripulació durant el viatge de tornada. D’aquí ve aquella dita: Hi ha moros a la costa! A Alger, a Tunísia, també hi hagué immigració de moriscos hispànics, expulsats d’Espanya l’any 1609. Des de Turquia es finançaven les accions d’aquests pirates. En aquests països hi havia també molts presoners maltesos que protegien el territori europeu de les escomeses otomanes.
Aquests corsaris barbarescos, de vegades anomenats corsaris otomans —d’aquí el dibuix, a la portada de la relació, d’un turc—, venien els segrestats com a esclaus. Els alliberaven a canvi de molts diners. Moltes famílies s’endeutaven per pagar. L’historiador Eduard Sierra Valentí n’explicava un cas, ocorregut ja a la fi del segle XIV: «Cas curiós és el de Bernat Rotllà, pescador de Cadaqués capturat al cap de Creus i portat a Bugia, on li demanen 252 dobles d’or, preu molt elevat que tanmateix promisit se daturum. Encara li manquen 80 florins d’or d’Aragó i demana l’ajut dels fidels».
Els mecanismes de finançament eren, però, molt fràgils. Com que llavors no hi havia els bancs tal com els entenem ara, un particular de Cadaqués, per exemple, havia de confiar en uns intermediaris, sovint mercaders, a Andalusia o a Gènova, a canvi d’una comissió, perquè s’encarreguessin de les gestions. Tot era un negoci, una font de recursos per a aquests països. A voltes, però, els diners o el crèdit no arribaven al seu destinatari. Llavors encara hi havia qui disposava i s’adjudicava els béns dels familiars que havien quedat endeutats. Els esforços d’una família havien estat inútils. Sort n’hi havia dels bacins de captius, les germandats, les confraries. Les llicències atorgades per pescar en dies festius servien per pagar possibles despeses. Aquest era un cas d’associacionisme redemptor pagat pels pobles de marina. Calia pagar també el viatge d’anada i de tornada, a més d’altres imprevistos que poguessin sorgir. Els reis cristians eren, però, contraris a les redempcions, perquè era com alimentar l’enemic. Un altre mitjà d’obtenir la llibertat era la insurrecció. Aquests esclaus remers aprofitaven la mínima ocasió per capgirar la situació i fer-se amos del vaixell. Aquests actes eren una gran força de propaganda per a les autoritats cristianes. Hom premiava el seu valor i coratge.
Si l’alliberament del segrestat fracassava, aquest es convertia directament en esclau, amb poques possibilitats de sortir del Marroc, Algèria, Tunísia o Egipte, per parlar de les destinacions més comunes. Alguns perjudicats, una vegada alliberat el familiar o familiars, enviaven a les autoritats, als centres de poder, informes, mèrits, documents probatoris, certificats de fe de vida del recobrat, pel tal de veure si la monarquia els recompensava pels seus serveis.
A la seva tornada, els alliberats eren interrogats per la justícia. N’hi havia que, amb els anys de captiveri, havien après la llengua o les llengües d’aquells països, coneixien la geografia, el perfil de les costes. Llavors eren captats per les autoritats per tal d’utilitzar-los com a espies i confidents, intèrprets. Calia treure rèdits del seu segrest. Els renegats capturats, gairebé sempre convertits a l’islam, passaven a ser interrogats per la Inquisició.
Vegeu, per exemple, el llibre, entre molts altres, de José Antonio Martínez Torres: Prisioneros de los infieles. Vida y rescate de los cautivos cristianos en el Mediterráneo musulmán (siglos XVI-XVII) (Barcelona: Edicions Bellaterra, 2004), i també, de Cecilia Tarruell, «Memorias de cautivos (1574-1609)», dins Oscar Jané, Eulàlia Miralles i Ignasi Fernández (ed.), Memòria personal. Una altra manera de llegir la història, Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2013, p. 83-97. Hom calcula que, al primer terç del segle XVII, hi havia uns 25.000 captius a Alger. Quan els turcs eren vençuts, abans de perdre la vida, demanaven ser sotmesos, també com a esclaus. Provaven la medicina que havien patit els cristians.
L’any 2023 Anne Duprat, professora de literatura comparada de la Universitat de Picardie-Jules Verne va publicar Histoire du captif. Un paradigme littéraire, de l’Antiquité au XVIIe siècle (Ginebra: Droz). A partir del segle XVI, l’aparició del cors contamina les relacions de successos, els relats de captius en prosa i vers, a totes les literatures europees. A la Mediterrània i després a l’Atlàntic s’intensifica la circulació d’homes i de béns. L’aventura involuntària dels captius (homes, dones, nens) sotmesos a l’esclavitud, a ser bescanviats per diners com a paradigma del rescat, forma part de l’imaginari col·lectiu de molts dels nostres avantpassats. És curiosa aquesta endevinalla, d’arrel psicològica profunda, que havien de contestar els nens empordanesos: «Què t’estimes més: un moro penjat o una coca calenta?», pregunta que es fa als infants, i si contesten que s’estimen més una coca calenta, els diuen: «Bé, però el moro penjat és un raïm que penja de la parra, i la coca calenta és una buina de bou» (Empordà, DCVB). Per a nosaltres, d’aquest llibre és especialment interessant el capítol IV: «Fiction et valeurs. La scène barbaresque (1592-1640). Comedias de cautivos (Espagne, 1580-1615). La Vie à Alger [ca 1583]: racheter les vivents».
Els ordes de trinitaris i mercedaris. La redempció de l’esclavitud
Sort n’hi havia dels ordes religiosos: trinitaris i mercedaris, principalment. Es dedicaven a recaptar diners a Espanya i a França per tal d’alliberar esclaus, després de llargues negociacions. Molts, malalts, vells, morien als llocs de suplici. Llegim a les enciclopèdies l’existència a Catalunya de l’orde dels mercedaris o orde de la Mercè, grup religiós mendicant que va ser fundat a Barcelona l’any 1218 per sant Pere Nolasc i sant Ramon de Penyafort, amb el suport de Jaume I el Conqueridor i el bisbe Berenguer II de Palou, amb l’objectiu de redimir els cristians captius dels musulmans, i que fins a l’any 1779 va aconseguir alliberar un total de 60.000 persones de la seva captivitat a les terres de l’islam. Un cop acordada la suma, s’hi enviava un frare de l’orde que feia el pagament. Algunes vegades el religiós es quedava pres a canvi de la llibertat del civil, la majoria mariners, pescadors, pagesos que vivien prop de les costes. Recordem a Barcelona la basílica de la Mercè, antic convent, casa mare de l’orde. A Girona també hi havia un convent mercedari que menava una confraria.
Les relacions de successos, un gènere historicoliterari molt productiu
La Relación verdadera, anònima, funciona també com una relació, explicació de l’expedició. Un viatger innominat entra a la ciutat de Tunis, n’admira els carrers, les botigues de teixits, captius encadenats.
Llegué a Túnez, y al entrar
contemplé sus fuertes cercas,
con torres de trecho en trecho,
y muy vistosas almenas.
Des d’un merlet hi havia penjada una imatge de fusta de sant Francesc, penjada de cap per avall:
la cabeça abaxo os cuelgan?
[…]
por memoria de quien soys
hecho de bulto y madera.
[…]
Tu sabrás que este ruydo
que retumbe en tus orejas,
es que llevan a un christiano
a dalle muerte muy fiera […]
La gente seguí y hallé
una cruz hincada en tierra,
y en ella puesto un christiano
mallorquín hombre ya viejo.
Clavado de pies y manos
con ocho clavos sobervios.
dos a cada mano y pie,
corriendo sangre sus venas.
Aquest episodi de la crucifixió d’un mallorquí fou vist per un cadaquesenc ja vell que hi havia anat per salvar el seu germà, fet aquest que trobem sorprenent. El «viejo catalán» que fa aquest llarg viatge per alliberar el seu germà podria ser un frare redemptorista. En cas contrari, costa d’entendre que alguna altra persona pogués entrar, sense cap perill, en aquell país que caigué en poder dels turcs (1575). Durant la dominació otomana, Tunísia fou governada de primer pels beis, de la dinastia muradita, encapçalada per Murād I (1628-1631), que es mantingué fins al 1702 amb Murād III. Malauradament no sabem noms i cognoms d’aquesta família cadaquesenca per tal d’ubicar-lo correctament:
Esto es lo que passó
y es relación verdadera,
que yo lo vi de mis ojos
en Túnez de la Goleta.
Segons el text, aquest home mallorquí crucificat era un espia que pretenia cremar unes galeres a Bizrta (àrab: بنزرت), ciutat de Tunísia, a uns 60 quilòmetres al nord de la ciutat de Tunis. A més de crucificar-lo, li van tallar una mà, van untar el seu cos amb mel per fer-lo sofrir. Els insectes se’l devien menjar viu. Finalment, fou mort d’un cop de pedra per un moro andalús. Després cremaren el cos i el deixaren abandonat. L’haguessin perdonat «si turco bolverte quieres».
Cremat a la porta del mar, dos cristians captius van recollir les restes del seu cos en una cistella per dur-lo a enterrar:
Dos cautivos christianos
llegaron con gran presteza
con una sesta de palma
do pusieron aquel cuerpo.
També es castigaven els esclaus que volien fugir: els feien beure aigua fins rebentar, els enterraven vius, els lligaven a la boca d’un canó que llavors disparaven sense misericòrdia. El cronista Jeroni Pujades explicava el cas d’un cristià que es va passar 48 anys captiu. Pescadors i mariners eren el gremi més desprotegit i esclavitzat. També el cançoner, el llegendari, s’han fet ressò d’aquesta problemàtica, dels mals tractes que rebien els captius, la duresa de la seva vida, dels morts i ferits en combats desiguals. Els captius no classificats (vells, malalts, incapacitats) vivien encadenats molts anys sense poder sortir d’aquell infern.
Aquesta relació, escrita en castellà, ben segur perquè el missatge arribés a més lectors, admet també una altra lectura. Es podia morir turmentat per defensar uns ideals, sense abjurar de la religió cristiana. El cas del cristià mallorquí podia servir a molts que podien dubtar del seu exemple. La mort en sacrifici expiatori mai podia ser en va. La fortalesa, la santa valentia de l’esperit, el fet de posar en llibertat gent presonera són virtuts cristianes. El plec poètic podia perfectament ser escrit per un frare que es dedicava a la redempció de captius o per un membre d’alguna de les nombroses confraries, germandats que hi havia destinades a contribuir a aquests actes de caritat. Ajudar el proïsme és encara una reacció cristiana, evangèlica. Els Goigs de la Mare de Déu de la Mercè, «Dels captius mare i patrona», de Jacint Verdaguer, amb música de Lluís Millet, insisteixen en aquests termes.
Es conserven també uns goigs dedicats a l’orde de la Santíssima Trinitat: Goigs a llaor de sant Joan de Mata, confessor i fundador de l’ordre de la SS. Trinitat, redempció de captius, al qual, en el santuari de Montgrony, venera com a fill la parròquia de Gombreny, bisbat de Vic, arranjaments de mossèn Adjutori Vilalta (Ripoll: Maideu, 1992).
Encara que més tardanes, també tinc recollides dues edicions d’una altra relació, de temàtica semblant, sobre un cristià captiu, pendents d’avaluar. Potser no són les úniques. En aquest cas, la persona segrestada era de Girona: El cautivo de Gerona (València: Imprenta de Laborda, s/a, 8 p.) i El cautivo de Gerona: Nueva relación de una carta que escribió á su padre un hijo, en que le daba á entender los tormentos que padecía en su cautiverio en la ciudad de Argel, y la contestación que éste le da, Madrid: Imp. a cargo de José M. Marés, 1858. [4] p.; 1 il.; 22 cm. Exemplar a la Universitat de Cambridge (Item no. T42 in volume 11450. f. 25), que es pot consultar digitalitzat.
Llegim en el Dietari de Jeroni Pujades (III: 1621-1625, en edició de Josep M. Casas Homs, 1975) un parell d’entrades, que podrien ser molt més, sobre la persecució, per les autoritats barcelonines, de vaixells de moros:
[Setembre de 1621] Ítem dita nit venint de Barcelona arribaren a Quedaqués sinch galeras de la religió de Sant Joan. Anàvan tras algun vexell de moros y se’n tornaren a Barcelona no havent-lo trobat.
Dijous a 27 abril 1623 anant las galeras, dos de Gènova y la patrona real de Espanya y una de Sicília, fent son camí per al levant […], arribant en la matinada de aquest dia a doblar lo cap de Creus, descubriren alt a mar dos vexells rodons de moros y los tiraren y donaren cassa. Tant los seguiren que al fi dels dos ne prengueren lo hu. Donant de aquest buch trescentes lliuras y entre los dos vexells han pres cent sinquanta moros vius y a-n’i vint de morts.
Encara l’any 2000 diversos malfactors foren crucificats a l’Aràbia Saudita. Primer decapitats i després crucificats. La història continua.
(Imatge destacada: Pany de la porta de la casa Escofet amb un pirata barbaresc en posició d’atac. Fotografia de Mercè Donat.)
Vademècum 