:: Pep VILA (Institut d’Estudis Gironins) ::
El treball que aneu a llegir d’Ernesta Sala i Brusés, aquesta figuerenca i cadaquesenca il·lustre, sobre El parlar de Cadaqués (1983) i El vocabulari de Cadaqués (1994) havia d’encapçalar, a tall d’introducció, la reedició d’aquests dos llibres seus, fruit de la seva tesi doctoral revisada i ampliada. Per causes alienes a la meva voluntat, aquesta semblança no pot figurar en la projectada reedició i s’ofereix, en aquesta avinentesa, com a peça solta.
La nostàlgia per uns altres temps
L’estudiós de la llengua, el lector interessat i el públic en general hi trobaran dos capítols de dialectologia diacrònica (històrica) que es proposen seguir l’evolució del dialecte (els canvis, les pèrdues i els guanys que ha patit), que manté punts de contacte amb els parlars baleàrics, sobretot l’eivissenc, i el rossellonès. Els estudis van combinar, als anys setanta del segle passat, les enquestes sobre el terreny, per recollir llengua oral viva, real, quotidiana, a més de la consulta als arxius i a la premsa local de l’època. El vocabulari —potser la part més llegidora per l’amenitat de l’exposició— permet endinsar-nos en la gran riquesa toponímica del lloc, en la idiosincràsia de la parla dels seus habitants, en el salar exòtic i proper. Els anys, però, no passen en va.
Avui, el català, en totes les seves variants, té problemes de supervivència en el seu propi territori històric i no només pel catanyol. Aquests dos llibres són com una foto fixa de la riquesa d’una parla, d’un estat d’esperit d’un lloc en uns anys concrets, que, malgrat les dificultats, no hauríem de deixar morir mai. A voltes, aquests parlars que es consideren com a variants inferiors de l’estàndard es consideren menors, ni que siguin emprats en determinades situacions comunicatives. Salvem aquesta idiosincràsia! Tots som «nos amb nos».
Ernesta Sala i Brusés
Fa molts anys que conec Ernesta Sala i Brusés, nascuda a Figueres, gironina i cadaquesenca d’adopció, de quan era professora titular del Departament de Filologia i Filosofia de la Universitat de Girona i donava classes a la Facultat de Ciències de l’Educació de l’esmentada universitat. És llicenciada com jo, amb grau, en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona. Llavors, els que lluitàvem en la Girona grisa i negra per millorar la situació del català, molt tocat i erosionat per la dictadura franquista, ens coneixíem gairebé tots. Durant els anys foscos, llegíem amb avidesa la revista Presència, iniciada l’any 1965, una de les poques publicacions escrites en català en què podies trobar articles i debats de fons, i ressenyes de llibres. La nostra era una generació de protesta. Plegats, havíem estat professors de reciclatge de català a l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE de Girona). Donava la casualitat que vivia al mateix replà, porta per porta, de la seu de la delegació gironina d’Òmnium Cultural, llavors situada al carrer Ciutadans, número 15, entitat de la qual jo era membre de la junta. A voltes, abans o després de començar les reunions, trucava a la seva porta i enraonàvem una estona de temes comuns que ens interessaven. Recordo que l’any 1983 la vaig felicitar quan es va presentar a les eleccions per Esquerra Republicana, com a independent. També col·laborava en alguns actes dels Premis Bertrana —que llavors tenien un estatut jurídic i social molt precari— i també en els premis periodístics de Cadaqués. L’Ernesta posava molta convicció en l’intel·ligent remolí de les paraules. Parlava amb una mena de calma deliciosa, s’enquimerava a salvar els mots tal com ens va ensenyar l’Espriu. Tenia una natural gràcia en la paraula i el gest, i uns ulls grans, oberts al cel curiós de la vida. Sense el domini de mots precisos i preciosos no tindríem accés a viatges interiors. A voltes, quan de sobte ens trobàvem, ens saludàvem amb un «ix!», en el sentit de «quant de temps feia que no ens veiem!».
Les possibles reedicions d’El parlar de Cadaqués (1983) i El vocabulari de Cadaqués (1994)
Celebro molt que es puguin reeditar aquests dos volums que es complementen, llargament esperats, molt demanats pels estudiosos i lectors interessats en la història i l’evolució de la parla de Cadaqués. El primer llibre fou una reelaboració de la seva tesi de llicenciatura en Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona (1979). El Vocabulari és una extensió i posada al dia d’un capítol del primer llibre. Al pròleg, donava les gràcies al professor Joan Mascaró, llavors catedràtic de la UAB, expert en fonologia, morfologia i teoria lingüística, i de qui va aprendre molt a l’hora de bastir la seva recerca. Els altres capítols de la tesi no han estat publicats, però em deia l’Ernesta que hi havia un apartat dedicat als noms dels peixos, en el qual en feia un estudi i comparava el nom que rep a Cadaqués una determinada espècie amb un altre lloc de Catalunya. Molt interessant!
L’Ernesta va fer molt treball de camp. Va picar molta pedra per confegir aquests dos llibres, entre 1975 i 1990. L’any 1970, l’estadística de la població del poble donava, entre 1.032 habitants censats, 789 locals, 113 persones que procedien de Girona, 118 de la resta d’Espanya i 21 estrangers. Llavors va enregistrar vuit converses. Va entaular converses entre gent del poble, de diverses edats i sexe, sobre les banalitats de la vida quotidiana, però també sobre els accidents geogràfics, temps, muntanyes, pesca i cales d’aquella zona. En va pouar i classificar els materials per a les diferents parts de la descripció lingüística: 1, fonologia; 2, morfologia; 3, sintaxi; i 4, lèxic (els topònims, els ictiònims i els antropònims històrics) d’aquest parlar. Tots els informants havien de ser nascuts a Cadaqués i que hi visquessin. Un cert isolament del poble els havia salvat de la pèrdua de la seva personalitat. El primer document que esmenta Cadaqués és de l’any 974. Fins al segle XX, a Cadaqués, el terme marítim tenia una importància major. L’Ernesta era més aviat optimista —ara potser no ho seria tant— pel que feia a la situació del cadaquesenc, a la vitalitat del «salat». Però en cinquanta anys la situació s’ha deteriorat molt. Si repasséssim les formes de vida dels cadaquesencs de llavors, que han marcat la seva personalitat, ens adonem que la majoria han desaparegut. Hem canviat i ens han canviat tantes coses…!
Com que l’Ernesta tenia família al poble, no li va ser difícil interrogar mariners, pescadors, pagesos i mestresses de casa que li oferien, potser sense saber-ho, sensacions petites, materials preciosos d’aquest mar de llengües. Explicava que tenia molts coneixements d’infantesa rebuts per transmissió oral paterna. El seu pare, Narcís Sala, la va ajudar molt. Em consta que també va despullar la primera època de la revista local Sol Ixent (1923-1927), en què hi ha dotzenes de textos dialectals, i els vocabularis de pesca de Joan Amades i el diccionari d’Alcover-Moll. Acudia sovint a consultar els registres de l’arxiu parroquial, llavors dipositats a la rectoria, i els mapes del cadastre a l’Ajuntament. Coneixia bé la vida i l’obra de Firmo Ferrer, d’Heribert Gispert, de Gerard Duran. Llavors, la gent més gran de poble encara tenia un sistema de cultura i de savoir-faire que calia indagar. Abans de l’arribada del turisme massiu, de la grollera destrucció de la naturalesa, el poble vivia en una certa autarquia demogràfica, econòmica i cultural. L’estretor de la pobresa i l’ofici dels pescadors —que es feia amb molta inseguretat— havia accentuat l’emigració de joves i grans.
No cal dir que l’Ernesta també estava molt interessada en la presència del cadaquesenc a l’escola de Cadaqués, en la didàctica específica del cadaquesenc que seguia l’escola d’aquest municipi, en experiències viscudes a les aules en els cursos 1981-1982 i 1982-1983 i en alguns estudis elaborats durant el curs escolar 1990-1991.
Des de llavors, ha canviat molt la demografia a Cadaqués: anava a dir la societat civil, la vida sencera. Ara, potser, els resultats de les seves enquestes serien molt diferents, i de ben segur més pobres. Al poble, els fluxos migratoris, la televisió, l’ensenyament, les noves tecnologies, la mobilitat, el turisme nacional i estranger, els canvis en l’estructura econòmica i social, han erosionat molt el dialecte, el repertori lingüístic. Molts nouvinguts tampoc no volen integrar-se en el teixit social de la població. Arreu, l’univers digital encara ha complicat més la pinacoteca de totes les llengües. Perilla la continuïtat de la tradició. La desorientació cultural i històrica desborda marges. Les arrels han de pertànyer a l’arbre.
Malgrat l’estandardització i altres factors que he anunciat, el parlar de Cadaqués, amb algunes mancances, es conserva sobretot entre les generacions més grans, que salen, conserven algunes expressions peculiars i mantenen —com deia l’Ernesta— l’entonació peculiar en segons quins mots. També hi ha gent que en sortir del poble, i entre forasters, els costa parlar en cadaquesenc. En algunes trobades, sempre defensava i posava en valor que el tret més important d’un país és la conservació de la seva llengua, el parlar genuí del lloc. Creia i creiem que la llengua té un registre emocional, social, que mai no s’hauria de perdre. Un núvol funerari recorre, però, la nostra parla. Quan van sortir els dos llibres, encara que espaiats, aquells continguts tan dosificats ens van conduir a un país petit, sens dubte desconegut, dotat d’un gran esperit, que tenia uns trets gramaticals i lèxics propis. Però, com deia el mestre Ruyra, les úniques llengües que no evolucionen són les mortes.
El mètode de treball. Com filtrar les entrevistes i les converses obtingudes
A partir del material que tenia enregistrat, l’Ernesta va procedir, per fer una descripció com més completa millor del sistema lingüístic cadaquesenc, a anotar la transcripció fonètica i altres detalls d’interès que li oferien aquests interrogatoris. Pel que fa al lèxic, va poder consultar, entre altres materials, diverses llistes de mots, guanyadors de concursos locals. En aquests dos llibres, ben sovint discrepava —i així ho comenta—d’algunes conclusions que creia precipitades, que li oferien els atles lingüístics i altres gramàtiques i vocabularis, poc atents a la lletra menuda, sobretot pel que fa a detalls poc o mal observats. També assenyala les diferències observades, amb uns trets gramaticals dels quals ja no queda constància. Hi havia algunes pronúncies que no es corresponien exactament a la zona, i elements suposadament cadaquesencs que no ho eren. Sempre que pot, anota les discrepàncies entre les variants dialectals pròpies i les que es difonen com a estàndard.
És interessant l’anàlisi que fa del sistema verbal del seu parlar, que té unes característiques pròpies. Va prendre com a model un grup de 30 verbs dels més usuals, del qual dona alguns paradigmes: cantar, batre, cabre, córrer, doldre, moldre, prometre, valer, beure, caure…, etc. Heus aquí alguns exemples: a Cadaqués diuen o deien [kánti] i no [kántu]; i diuen «remó» per «fressa». Un «noi o noia» poden ser persones fins a setanta anys. El mot «caroti» —ciratge de les sabates— no es diu enlloc més. A la negació, el «pas» gairebé no es fa servir. L’ordre de col·locació dels pronoms en les frases presenta algunes variants. En lloc de «tro» diuen «tron». «Loco» seria el superlatiu de «boig». Els parlants conserven també la interessant concordança de participi: «n’hi ha hagudes moltes, de garotes»… I així, presenta una llarga corrua d’observacions gramaticals de tota mena, sobre les quals ara no em puc entretenir com voldria.
El seu estudi, tal com també va assenyalar Vicenç Pagès, conté a parer nostre algunes petites deficiències o errades, prou normals en una obra enciclopèdica. Pel que fa al lèxic, s’oblida de consignar els mots vulgars o malsonants, i també els renecs. Que prou que n’hi ha! Vegem aquesta dita: «Sa camisa n’és tan poca, que es forat des cul no em toca».
Hi ha paraules que l’Ernesta considera exclusives de Cadaqués, però es diuen a tot el domini empordanès, i també a Girona, a la Garrotxa, etc. L’Ernesta grafia, potser per descuit, «escallots» en comptes d’«esquellots». L’instrument denominat contrabaix, la «verra», aquí s’escriu «berra», «tibant» per «tivant», «salabret» per «celebret», «mestralada» per «mestrelada», «atabalat» és «atavalat», etc.
A grans trets, entre les moltes conclusions a les quals va arribar, assenyala que el cadaquesenc, que té moltes connexions amb el subdialecte empordanès, pertany al dialecte oriental i, dins d’aquest, al central, amb unes formes fonètiques i morfològiques que l’acosten al rossellonès, com la terminació -i de la primera persona del present d’indicatiu de la majoria dels verbs («jo parli»), a més d’algunes altres formes verbals. En un treball de Josep Comes i Caussa, «El parlar de Pau (Alt Empordà)», de la dècada 1960-1970 i publicat als Annals de l’IEE de Figueres (núm. 29, de 1996, p. 357-377, i núm. 31, 1998, p. 351-413), es validen molts d’aquests resultats per a una zona compresa entre la Muga i l’Albera. Cadaqués també hi participa amb molts trets propis, indefugibles. El cadaquesenc també té punts de contacte amb el dialecte baleàric, especialment l’eivissenc, relacions que l’Ernesta estudia en una altra banda.
Dintre del català central, hi ha una franja hipotètica de transició, anomenada català septentrional, que arrenca del nord de Cadaqués i acaba a la confluència de la Cerdanya amb l’Alt Urgell. També incorpora Sant Llorenç de la Muga, Besalú, Olot i Ripoll. Pel que fa al parlar «salat», que es parlava en una zona costanera que inclou Blanes, Begur, Palafrugell i altres municipis, avui gairebé només se sent a Cadaqués. L’ús d’aquest article ha sofert una gran davallada. Tal com diu el dialectòleg Joan Veny, s’usa en règim intern, però desapareix en altres registres. Llavors hom passa a l’article literari. Es manté, però, més ferm a Balears, en els topònims fòssils.
Per a un lector no iniciat en aspectes gramaticals, potser el lèxic és la part més vistent i apreciada, per allò d’anar a pescar les paraules pròpies i específiques que deien els avantpassats del lloc, lligades a la pesca, la navegació, el conreu de la terra: el vocabulari de la vida quotidiana. «Que ningú ens tregui els trets lingüístics propis», em deia en una conversa de quan vam començar a admirar els treballs del professor Joan Veny, un altre mestre de tota una generació. La gramàtica històrica d’Antoni M. Badia i Margarit també li va ser de gran utilitat.
En el volum dedicat al lèxic —es nota, pel que fa a les explicacions, la vena pedagògica de l’autora— hi incorpora a la fi alguns «ditxos», més a prop dels refranys, que transmeten una experiència: «qui te paciència, va a la vela»; «es peix no fa greix»; «es pastor veu la mar plana»; «giovinelli, campanelli» (equivalent a «gent jove, pa tou») potser aquest d’ascendència genovesa; «records sense cistell, foteu-lo pes clatell» (es diu en menyspreu dels qui no escatimen les salutacions i compliments, però sí els donatius i les ofrenes). «Si treballi suï, si suï m’encostipi i encara hi perdi». «Ets un berria» (fas les coses d’una manera atabalada), etc., etc. Ernesta Sala hi recull, entre altres, aquest tan expressiu, conegut arreu: «Qui vulgui peix que es mulli es cul». No n’hi ha prou a esperar-se assegut que piquin els peixos: cal lluitar, sobreposar-se a les adversitats, i hem de pensar i actuar en clau de país.
Aquests dos llibres són la recompensa que l’Ernesta ens ha deixat després de llargues dedicacions a l’estudi i valoració de la parla cadaquesenca i de la seva gramàtica. És una de les poques dones que conec que s’ha dedicat a estudiar de manera científica l’existència i la perduració del dialecte, la parla en un territori molt acotat. Només per això, ja ens cal admirar-la. Crec que aquests són uns elogis merescuts, per haver fet avançar, en una època reculada, l’estudi de la dialectologia a Catalunya. La Bíblia ens diu que al començament era el verb. Perdó: el començament, el trobem a la lletra A. M’agrada que l’Ernesta hagi escrit aquest diccionari amorós del cadaquesenc, el seu alfabet, en aquests dos volums. En el seu mar hi sentia el bategar de la natura, de la vida i mort de les paraules. Homer ja parlava de les paraules alades, sense les quals no hi hauria comunicació.
Diuen que l’obra del terrisser ha de superar la prova del forn. Tot i els anys passats, aquests dos llibres de l’Ernesta es mantenen incòlumes, i ens conviden a reflexionar sobre l’ecologia i l’esdevenidor de les llengües a l’època de la globalització, en uns moments en què el progrés elemental, purament mecànic, ha abolit qualsevol forma de transcendència.
Bibliografia d’Ernesta Sala, lligada a estudis sobre el parlar cadaquesenc
Ernesta Sala, abans i després de l’edició d’aquests dos llibres magnífics, va publicar d’altres recerques científiques sobre temes cadaquesencs, sobre aquells paratges costaners. Ens amplien coneixements sobre la topografia i la toponímia històrica. En són un contrapunt. Llegint-les, us adonareu que era una treballadora infatigable. Potser un altre dia caldria reeditar-les, aplegar-les en un altre volum complementari. Tots els treballs van plens de saviesa, de meticulositat en la feina, sobretot en un tema tan enrevessat com són els topònims. Heus aquí les contribucions que he sabut reunir. En un segon apartat, hi he col·locat alguns articles i ressenyes, poc consultats, per situar millor el lector interessat en els temes dialectals que ella estudiava.
El parlar de Cadaqués, Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 1979 [tesi de llicenciatura].
«El lèxic del parlar de Cadaqués», Estudi General, 1/2 (1981), p. 127-141.
El parlar de Cadaqués, Girona: Diputació, 1983.
«Notícia sobre el parlar de Cadaqués», L’Autonomista. Suplement literari de Girona (desembre de 1985), p. 32-34.
«Toponímia del terme marítim de Cadaqués», Revista de Girona, 114 (1986), p. 62-72.
«El parlar de Cadaqués, un parlar salat continental», Actes del II Congrés Internacional de la llengua catalana, Àrea 3. Lingüística social, Barcelona: Generalitat de Catalunya; Escola d’Administració Pública de Catalunya, 1987, p. 153-165.
«Toponímia de la Mar d’Avall. Des de Cap de Creus, a l’extrem nord, fins a Calanans, extrem sud de la badia de Cadaqués», Societat d’Onomàstica: Butlletí interior, 40 (1990) [XV Col·loqui de Reus], p. 26-33.
«El llibre de les ordinacions de la pesquera de Cadaqués, un document del segle XVI», L’Autonomista. Suplement literari de Girona (octubre de 1990), p. 35-40.
El parlar cadaquesenc, Bellaterra: Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 1993 [tesi doctoral en microfitxes].
El vocabulari de Cadaqués, Barcelona: Parsifal, 1994.
«Semblances entre els “parlars” eivissenc i cadaquesenc. Alguns topònims de ses dues costes», Societat d’Onomàstica: Butlletí interior, 83 (2000) [XXIV Col·loqui de la Societat d’Onomàstica, Eivissa, 10 i 11-X-1998], p. 42-56.
«Comparació entre els topònims apareguts a Onomasticon Cataloniae II i III de Joan Coromines, i el capítol “Toponímia” de la meva tesi doctoral, El parlar cadaquesenc», Societat d’Onomàstica: Butlletí interior, 93 (2003) [XXVI Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica, Lleida, 26/28-XI-1999], p. 735-746.
Selecció de publicacions que complementen la informació bibliogràfica ressenyada per l’autora en aquests dos llibres
ALC: A. Griera, Atlas lingüístic de Catalunya, 7 vol., Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1923-1962.
ALPI: Atlas lingüístico de la Península lbérica, 1, Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1962.
ALPO: H. Guiter, Atles linguistique des Pyrénnées Orientales, París: Centre Nationale de la Recherche Scientifique, 1966.
Anglada, Maria Àngels, «El parlar de Cadaqués. Ernesta Sala. Pròleg de Modest Prats. Diputació de Girona, 1983», Hora Nova, 348 (Figueres, 24-30 de gener de 1984), p. 18 [ressenya].
Busquet Isart, Núria, El parlar salat: descripció, àmbit geogràfic i ús, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; Institut d’Estudis Baleàrics, 2011 (Biblioteca Miquel dels Sants Oliver, 40).
«Cadaqués vol que se servi sa parla», Punt Diari (21 d’agost de 1979), p. 6.
Carbó, Xavier, «Els pobles de la Costa de Llevant que usen els articles “es” i “sa”», Butlletí de Dialectologia Catalana, VI (1918), p. 15-16.
Català Marticella, Rosa, «La toponímia de Cadaqués i el Cap de Creus a l’obra de Josep Pla. Els noms en la vida quotidiana», Actes del XXIV Congrés Internacional d’ICOS sobre Ciències Onomàstiques. Annex. Secció 12, Barcelona: Departament de Cultura, 2014, sense paginació.
Corredor Plaja, Anna Maria, «La presència de l’article salat en topònims baix-empordanesos del s. XVII», Societat d’Onomàstica: Butlletí interior, 83 (2000) [XXIV Col·loqui de la Societat d’Onomàstica, Eivissa, 10 i 11-X-1998], p. 130-134.
Kontos, Constantí, «Sa nostra llengua», Hora Nova, 664 (Figueres, 29 de maig – 4 de juny de 1990), p. 30.
Pagès Jordà, Vicenç, «Tots som Cadaqués», El Punt (25 de setembre de 1994), p. 24 [ressenya].
Veny, Joan, Els parlars catalans, Mallorca: Moll, 1982.
Veny, Joan, Introducció a la dialectologia catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986 (Biblioteca Universitària).
Vegeu ara:
Sala Brusés, Ernesta, El parlar cadaquesenc, Norfeu, 2025.
Vademècum 