:: Maria TOLDRÀ ::
El nom fa la cosa
L’arxiduc Carles d’Àustria (1685-1740) va ser proclamat rei d’Espanya a Viena el setembre de 1703 com a Carles III, un nom que s’afegia fàcilment als arguments a favor de la seva legitimitat com a successor de Carles II, mort sense fills tres anys abans, el 1700; tot i que el difunt monarca havia designat Felip d’Anjou (Felip V) com a hereu, ben aviat va córrer la brama que el testament no era vàlid. Els versos de la propagandística austriacista que es va estendre per Europa durant aquells dies, alguns amb tints de profecia política, insistien en la continuïtat simbolitzada en el nom de l’arxiduc, que, en última instància, remetia al record gloriós de l’emperador Carles V, avantpassat comú del rei difunt i del nou. L’arxiduc tenia al darrere el suport del seu pare, l’emperador Leopold I, i del seu germà, Josep I, a qui ell mateix acabaria succeint en el títol imperial com a Carles, ara sisè, amb les dramàtiques i ben conegudes conseqüències que això tindria en el resultat final de la guerra de Successió a la Corona hispànica.
Fa uns mesos informava de la publicació d’un llibre recent d’Àlex Coroleu, que ha aportat nova llum a l’estudi de la literatura propagandística en llatí produïda a tot Europa al voltant d’una contesa bèl·lica en què estava en joc l’equilibri entre les grans potències continentals. Aquí presento alguns materials per a l’estudi d’una mostra concreta i poc coneguda d’aquella literatura, un epigrama difós arran de la proclamació de Carles III, que comença «Te, Carolum, Caroli phoenicem Astraea secundi».
Gravats
La propaganda austriacista va celebrar la proclamació de Carles com a rei d’Espanya —naturalment, amb la mateixa energia amb què el bàndol filoborbònic l’atacava— amb manifestacions literàries i artístiques diverses. El mateix any 1703, l’epigrama ja es llegia, entre altres poemes, en una relació publicada a Viena sobre la proclamació i el viatge a la Península, extret d’un retrat i atribuït a un autor d’Anvers de qui només es donen les inicials: «Composuit H. F. von Br., antwerpiensis» (Außführliche Relation alles dessen was sich sowohl bey von der Ihrer Römisch-Kayserlichen und Römisch-Königlichen Majest. an des Ertzhertzogen Carls Durchleucht beschehenen Cession und Declaration wegen der Succession zur Spanischen Monarchie […], Viena: Johann Baptist Schönwetter, 1703, f. E3). D’aquesta època, en tot cas anteriors al 1711, data de la successió de Carles al tron imperial per la mort del seu germà Josep, són alguns gravats en què el retrat del nou rei s’acompanya del citat poema «Te, Carolum». En una ràpida consulta n’he localitzat tres, però segurament n’hi va haver més, com veurem. Descric el més complet, signat per Jacobus Harrewijn, reproduït en aquesta nota. Conté un retrat de mig cos de Carles, en un oval envoltat per la llegenda «Carolus III, D. g. Hispan. et India. rex» (‘Carles III, per la gràcia de Déu rei d’Espanya i de les Índies’), que descansa sobre un sòcol presidit per l’epigrama en llatí que m’ocupa i que reprodueixo més avall, damunt una imatge al·legòrica que anuncia el desembarcament de les tropes imperials a Espanya i la fugida dels francesos; sota la imatge s’informa de la proclamació reial a Viena i el viatge a Espanya: «A patr. et frat. aa. cession. facta XII sept. Hisp. petit 1703» (‘Després de la cessió feta pels augustos pare i germà el 12 de setembre de 1703, es dirigeix cap a Espanya’). Aquesta última frase, que també es llegeix en una medalla de bronze commemorativa coetània, amb una al·legoria emparentada amb el nostre gravat (British Museum, G3,SpMV.23), és precedida i seguida de dues citacions clàssiques. La primera, que consta igualment a la medalla anterior, és de Virgili (Eneida VI, 66-67): «Non indebita posco regna meis fatis» (‘No demano al meu fat regnes als quals no tinc dret’); la segona, d’Ovidi (Fastos, I, 615-616): «Auspicibusque diis tanti cognominis haeres omine suscipiat quo pater orbis onus» (‘Que l’hereu d’un nom tan gran rebi, amb els auspicis divins, el pes del món amb el mateix bon presagi que el seu pare’). Finalment, al peu del gravat, a banda i banda, hi ha el nom de l’artista i el lloc on va enllestir l’obra: «Harrewyn fecit et excudit Bruxel» (‘Harrewijn m’ha fet i m’ha gravat a Brussel·les’).
Com deia, d’altres retrats contemporanis de Carles III també inclouen els versos «Te, Carolum», per exemple un gravat, potser imprès a l’Haia, de Pieter van Gunst i Adriaen Moetjens, a partir d’un retrat de Frans van Stampart, pintor de la cort imperial —de qui també es conserva un retrat de l’arxiduc, amb armadura, davant del port de Barcelona. O un altre gravat de Jacob Mannl i H. F. vanden Brandt, també basat en un retrat de F. van Stampart.
Encara, el text també va tenir una difusió autònoma, perquè s’incorpora en algunes històries llatines publicades durant les primeres dècades del segle XVIII.
L’epigrama i la seva difusió catalana
El poema està compost de dos dístics, que, segons el gravat que he descrit més amunt, diuen:
Te, Carolum, Caroli phoenicem Astraea secundi
declarat. Rex es sanguine, jure, Deo.
Tertius e serie quintum superabis et ultra
Hesperidum fines non tibi finis erit.
És a dir: el poeta s’adreça en segona persona a Carles, a qui Astrea (deessa de la justícia) declara fènix de Carles II; afirma que és rei d’Espanya per la sang, pel dret i per Déu; com a tercer de la sèrie de monarques que han dut el nom de Carles, superarà les gestes del cinquè (l’emperador Carles V) i els seus dominis s’estendran més enllà del límit de les (illes) Hespèrides.
Aquest poema propagandístic va córrer aviat per Catalunya, potser a través d’algun dels gravats anteriors, però també acompanyant un retrat no identificat vist a Roma després de la proclamació reial de 1703, segons un dels dos testimonis reportats per Serra i Postius que presento més avall. Recordem que el 1709, a Roma i en plena guerra, el papa Climent XI va reconèixer Carles com a rei d’Espanya, i set anys després una font ja relaciona aquest fet amb l’epigrama, en el qual veu un anunci del futur títol imperial (Theatro de desdichas, gemidos y lágrimas de España y de los verdaderos españoles […] que se declararon por el partido austríaco y an sido abandonados por los aliados, Milà, 1716, p. 21).
Els dos testimonis citats es llegeixen en una de les miscel·lànies historicoliteràries de Pere Serra i Postius (Barcelona, 1671-1748), historiador, poeta, acadèmic i botiguer de teles, de qui, a més d’un important nombre de textos manuscrits i impresos, es conserva una sèrie de compilacions de relacions i poemes que corrien per Barcelona, procedents de diversos punts d’Europa i datats entre la mort de Carles II i els anys de la guerra de Successió, com a mínim fins al 1709; són poemes de circumstàncies i de propaganda austriacista i borbònica, en català i castellà sobretot, la majoria anònims —tot i que també n’hi ha d’autor conegut, com ara Joan Bonaventura de Gualbes, famós a l’època per aquest tipus de poesia. Es tracta sobretot dels manuscrits 2000/1, 3612, 3613 i 3614 de la Biblioteca de Catalunya. Serra i Postius hi passava en net, quan podia, papers solts propis i d’altri que havia recollit durant els inicis dels conflicte bèl·lic per la successió espanyola. En un dels plecs, de cap al 1701, ho explicava així:
Mentras passàvan las cosas de l’entesedent memorial (si bé ell sols diu lo de la una part), isquéran difarens papers sobre los asumptos entonses correns, dels quals posaré aquí los que mon desvel y afició vàran adquirir, dichcionant [?] alguns, si bé, per aver passat ja un any quant en esta los copio de esgarriats y mal escrits paparots, temo se me auran olvidadas moltas cosas de las pocas que oït dir avia aserca de tan montó de borbolls com aquell fi y principi de any passàram [es refereix als fets immediats a la mort de Carles II, el novembre de 1700]; alguns altres ne isquéran que per ser demasiadament mordasos e infamatoris omito. (BC, ms. 2000/1, f. 1; MCEM 229)
El que m’interessa aquí és l’últim manuscrit, el 3614, descrit a MCEM 314, que conté materials dels anys 1703-1709 i d’altres sense data. Com ja he avançat, s’hi parla de l’epigrama «Te, Carolum» en dos llocs diferents. Tot seguit el transcric segons les dues versions, que presenten un llatí molt deturpat, de vegades difícil d’entendre si no es té davant la versió transmesa pels gravats i transcrita més amunt. Cap d’elles està datada. La primera versió [1], autògrafa de Serra i Postius, es llegeix als f. 33-33v, a partir d’una informació procedent de Roma, i va acompanyada d’una traducció castellana en vers, una dècima. La segona [2], als f. 72-72v, d’una altra mà, es troba al final d’una relació d’avisos en forma de gaseta, en català, i duu un assaig poc reeixit de paràfrasi en aquesta llengua.
[1]
En Roma, después de aver en Viena proclamado por rey de España al archiduque de Austria, salió un retrato de Carlos terzero en un primoroso quadro, a cuyos pies estava este [en blanc]:
Te Carolum phemisem [i.e. phenicem] Astrea secundi
declaro rex at sanguini jure Deo
tercius at ceria [i.e. serie] quintum superabis et ultra
Esperidum finis non tibi fidis [i.e. finis] erit.
Traducción en español:
Dézima
Carlos, Astrey te llama
fénix de Carlos segundo;
a más de esto tode [i.e. todo] el mundo
con justicia rey te aclama
por tu sangre y, según fama,
porque el sumo cherubín
lo quiere; y veréys en fin
siendo por orden terzero
al quinto y, según espero,
tu logro no tendrá fin.
[2]
[…] Aquí enbio la apigrama que posàran baix lo remato del quadro «Carlos 3» lo dia de la proclamació:
Te, Carolum, Caroli phenicem Astrea secundi
declarat a. rei [i.e. rex] es sanguine jure Deo
tertius seria [i.e. serie] quintam [i.e. quintum] superabis et ultra
Hesperidum finis non tibi finis erit.
Ets, Carlos, proclamat fènix en España, ets rey, puig ver descenderes de la casa de Àustria, bel·licós venceràs la quin coros [!] y lo fi de España no serà per ton ànimo lo fi.
(Imatge destacada: retrat de Carles III, gravat per J. Harrewijn (Brussel·les, [1703?]). Font: Herzog Anton Ulrich-Museum, de Braunschweig, museum-digital)
Vademècum 