Continuïtats i ruptures en el teatre modern català (segles XVI-XVIII)

:: Pep VILA (Institut d’Estudis Gironins) ::

:: Albert ROSSICH, Del naixement del teatre modern al neoclassicisme (segles XVI-XVIII), Barcelona: Universitat de Barcelona; Institut del Teatre; Diputació de Barcelona, 2024 (Història de les Arts Escèniques Catalanes, 2), 510 p. ISBN: 978-84-9168-985-0. ::

El llibre d’Albert Rossich, catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat de Girona, que s’ha dedicat en cor i ànima a l’estudi i l’edició de textos literaris dels segles XVI-XIX, ens ofereix en aquest volum una acurada síntesi de l’activitat teatral i espectacular en tot el domini lingüístic català durant l’edat moderna. El tanca a la fi del segle XVIII. Acull teoria crítica, reflexions, notícies i documents; valora obres catalanes, mallorquines, menorquines, rosselloneses i valencianes, també moltes de castellanes arrelades en el nostre repertori. La literatura dramàtica, com molt bé ho demostra al llarg d’aquest volum, hauria d’integrar totes les disciplines que configuren l’ampli ventall de les arts escèniques, que fins ara s’han oblidat o bé s’havien estudiat separadament. Aquesta edició, que constitueix el volum segon d’una «Història de les Arts Escèniques Catalanes», que mostra un equilibri entre erudició i divulgació, s’enriquirà amb l’aparició, en el temps, de cinc volums successius, entre els quals destaca un repertori de manuscrits i obres del teatre català antic.

Per regla general, la notícia i adscripció d’una obra de teatre, ja fos representada o no, l’escadussera notícia de la seva possible posada en escena, un espectacle més o menys elaborat, no es pot deslligar del context per al qual fou pensada, creada o escenificada, ja fos teatre popular, culte, de caire històric, parateatral, èglogues, diàlegs, festes públiques, canonitzacions, el Corpus, teatre escolar, rituals commemoratius, formes simples amb un llevat dramàtic religiós o profà, etc. També hi ha camp obert per a la traducció o adaptació d’una obra, la gènesi dels balls parlats, oratoris, sarsueles, l’òpera italiana, el món de les titelles, la prestidigitació, la coreografia, etc. Cal recordar que moltes creences religioses i socials, arrelades en l’oralitat, no han deixat cap rastre ni ferment textual ni escènic. Quantes peces hi havia que no s’han posat mai per escrit!

En l’estudi del teatre també hi intervenen altres variants i factors que sovint han passat per malla: escenografia, text, actors, llengua o llengües, el fenomen del bilingüisme, música, la comesa de companyies fixes o itinerants, la recepció del públic, els condicionaments legals de cada època, les peces manuscrites, les edicions, els repertoris, el paper que hi va jugar la impremta, la censura, etc. El teatre no és tampoc un producte merament literari. La llengua no en podia ser un factor limitador. Cas que no en valoréssim la representació, l’escenografia, quants textos i diàlegs solts ens serien decebedors. No són poques les obres que presenten problemes d’adscripció i periodització metodològiques per abordar-les. Hi ha el pas sempre complicat del manuscrit a la impremta. Quantes obres importants que no van superar, per raons diverses, l’estadi manuscrit, només foren conegudes per reduïts cercles d’erudits! Albert Rossich procura, sempre que pot, donar respostes fefaents a molts d’aquests interrogants que ell mateix planteja, encara que és conscient que hi ha molts buits i problemes encara per investigar. Entrellaçar passat, present i futur no és sempre fàcil. El teatre neoclàssic menorquí només és conegut, des de fa una quarantena d’anys, gràcies als esforços de Jordi Carbonell. Al Rosselló hi una un gènere dramàtic, les «pastorals», que gairebé no ha estat avaluat.

Poques dramatúrgies com la catalana han estat subjectes als avatars polítics i socials que provocaren la pèrdua de les lleis i les institucions del país. Les circumstàncies historicoculturals, amb el repartiment dels Països Catalans, van afectar de ple el món de la dramatúrgia. La diversificació de la producció culta no sempre va ser positiva. Molts decrets prohibitoris afecten l’activitat dramàtica, com ara la professionalització dels actors, la manca d’un teatre auri, vigent a altres territoris de la corona espanyola, naturalment en castellà, el monopoli teatral. La continuïtat d’un mateix bagatge cultural, més o menys uniforme, es nota més en la cultura tradicional. Rossich no defuig d’analitzar aquesta influència i la consegüent assimilació de la llengua i cultura castellanes, que en el cas del teatre i de la predicació van tenir una interferència molt acusada en el futur cultural i social del país. Calia confrontar la producció dramàtica catalana amb la societat que en part la va crear i la va gaudir. Al llarg del llibre hi ha escampades altres recerques puntuals: la condició dels actors ja fossin afeccionats o bé professionals, la història dels decorats i accessoris, les relacions —sovint mal estudiades— entre la religió i el teatre religiós, molt abundant a la nostra dramatúrgia. Tampoc és el mateix una obra llegida que una d’escenificada, amb la complexitat i els riscos que això comportava.

Volia destacar, per damunt de tot, uns quants punts de la introducció de Rossich, en la qual toca problemes metodològics i de periodització. En recordo el tema del bilingüisme a escena, la diferència de concepte i valor entre un entremès medieval i el modern (segles XVIII-XIX), la valoració que fa del Cinc-cents català. El Misteri d’Elx, per exemple, seria més del segle XVI que del XV. La Passió de Verges l’hem d’adscriure a l’estètica del Barroc. Algunes peces atribuïdes a Francesc Mulet no són seves. També assenyala que alguns textos dramàtics religiosos de l’edat moderna es remunten a versions o fragments més antics, que, a inicis del segle XVI, foren modernitzats. La Passió occitanocatalana, una obra argumental complexa, és deutora d’un model occità. No hi ha base certa per creure que la Passió provençal del manuscrit Didot depengués d’un hipotètic original català.

Ara disposem d’un excel·lent volum, també amb il·lustracions poc conegudes, en què el teatre és estudiat des d’una triple disciplina: dramatúrgica, estètica i històrica. No són pocs els criteris i els prejudicis desbrossats en aquestes pàgines; encara cueja el prejudici de la «Decadència», acceptat per uns i combatut per altres. Un tema no tancat.

Volia aprofitar aquesta nota de lectura per recordar, en unes ratlles breus, la figura del doctor Josep Romeu i Figueras (1917-2004), que ara fa vint anys que ens va deixar. Fou un escriptor i investigador, poc llegit entre nosaltres, llevat de les atencions que va rebre de quatre especialistes. Romeu va renovellar l’estudi del teatre català, disciplina que va ocupar un lloc preferent en les seves recerques. En una ocasió ens deia amb orgull que, gràcies al seu magisteri, li havien sortit uns «fills teatrals», per damunt d’altres deixebles seus dedicats a la poesia, el cançoner, el folklore o la crítica literària. Molts vam aprendre d’ell. En el camp de la vella dramatúrgia, el seu mestratge ha estat reconegut plenament. Romeu va saber homologar els estudis del nostre teatre amb les línies mestres de la recerca europea. Albert Rossich, en aquest llibre, li discuteix acadèmicament més d’una opinió, un punt de vista teatral o d’adscripció. Aquests petits detalls no obsten per donar fe que, gràcies a les aportacions de Romeu, el corpus d’estudis teatrals catalans, una tradició en la qual s’inscriu des d’èpoques molt reculades, ha augmentat considerablement en qualitat i en quantitat, des que aquest professor en va esbossar uns cicles o nuclis dramàtics. Si em permeteu aquesta llicència poètica, podria dir que Romeu, amb més o menys fortuna, «a tots ens ha fet».