Nou lliurament del Llibre de contemplació en Déu, de Ramon Llull (NEORL 21)

:: Maria TOLDRÀ ::

:: Ramon LLULL, Llibre de contemplació en Déu, volum II, llibre III (2), ed. crítica d’Antoni I. Alomar (dir.), Aina Sitjes, Albert Soler, Maria Toldrà, Barcelona: Centre de Documentació Ramon Llull; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2024 (Nova Edició de les Obres de Ramon Llull, XXI), xiv + 322 p. ISBN 978-84-9191-150-0. ::

La col·lecció NEORL («Nova Edició de les Obres de Ramon Llull»), fidel al propòsit dels últims anys de publicar un volum anual de la producció catalana de Llull, ara sota l’empara del Centre de Documentació Ramon Llull (Universitat de Barcelona) i, com a editor, de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, ha reprès l’edició del Llibre de contemplació en Déu (c. 1271-1273), la primera gran obra de Llull, «un vast himne de lloança adreçat a Déu en primera persona [on] un jo anònim hi contempla totes les realitats espirituals i materials, morals i socials», amb voluntat enciclopèdica i seguint una complexa estructura numèrica que conviu amb moments de gran bellesa literària. Aquest és el tercer lliurament de la nova edició de la NEORL. Dels dos anteriors, publicats el 2015 i el 2020 (NEORL XIV i XVII) se’n pot llegir una notícia en aquest Vademècum. En l’endemig, a la mateixa col·lecció han aparegut, el 2021, una de les formulacions més importants de l’Art en la seva versió quaternària, l’Art demostrativa (amb les Regles introductòries a la pràctica de l’Art demostrativa, en vers; NEORL XVIII), i, en 2022-2023, els dos volums de l’Art de fer e solre qüestions (NEORL XIX-XX), una aplicació pràctica del funcionament i els usos de l’Art, que constituïa l’última gran obra lul·liana en català que havia romàs inèdita.

El tercer lliurament del Llibre de contemplació en Déu conté els capítols finals del llibre III (capítols 169-226, distribuïts entre les distincions 29-32), amb què es tanca la discussió sobre els cinc sentits corporals i els cinc espirituals o intel·lectuals iniciada als anteriors. En concret, s’ocupa dels quatre sentits espirituals que quedaven pendents —l’apercebiment o coneixença, la consciència, la subtilesa i la coratgia o coratge. En destaquen els passatges dedicats a la subtilesa o subtilitat (capítols 214-219). Llull hi distingeix entre la subtilesa natural i l’accidental; la primera és pròpia dels qui saben extreure el significat intel·lectual de les dades dels sentits i, per tant, són aptes per a la predicació i la polèmica interreligiosa, ja que són capaços de basar la discussió en els arguments lògics i les «raons necessàries», compartits i acceptables des de les diferents religions, en contrast amb els qui es basen únicament en les autoritats, la fe o els miracles. L’«home subtil», doncs, un cop assimilats els principis i la terminologia d’una ciència, ja no necessita mestre: és capaç de generar coneixement amb les seves pròpies eines i de posar-lo al servei tant de la discussió amb l’adversari («anversari») com de l’ensenyament del deixeble («escolá»).

Com s’explicava en la notícia sobre el lliurament anterior del Llibre, l’edició de la NEORL pren com a manuscrit base el còdex de la Biblioteca Ambrosiana de Milà (partit entre els ms. A 268 inf. i D 549 inf.), còpia de Guillem Pagès, escrivent al servei de Llull, al qual els editors de les ORL («Obres de Ramon Llull») només van poder accedir tard i parcialment. La confrontació entre el còdex de l’Ambrosiana i el mallorquí que va servir de base per a les ORL (Palma, Col·legi de la Sapiència, ms. F-143) aporta, entre altres novetats, informació sobre una interessant qüestió terminològica de l’Art: la denominació inicial de les «dignitats» divines com a «qualitats» al còdex de l’Ambrosiana, que hauria estat substituïda per «virtuts» en alguns capítols en la versió conservada a Palma.

[Capítol 214]

[…] [16] Savi Seynor sobre tota saviesa, comensament de totz comensamens! Aytant, Seyner, con les causes naturals e subtancials son pus durables e pus perceverans e pus fermes que les causes accidentals, aytant mes, Seyner, es melor e pus nobla causa subtilea natural que accidental. [17] E que aysó sia ver, Seyner, manifestament o vesem e u sabem en los homens qui son subtils naturalment e en los homens qui son subtils accidentalment; cor aquels qui son subtils per natura, aquels, Seyner, aprenen per els metexs sens maestre e entenen e saben mes que aquels qui son subtils accidentalment, los quals no poden apendre ni saber sinó per maestre. [18] Los homens qui son, Seyner, subtils naturalment, aquels, Seyner, menen lur enteniment on se volen, si be no an aprés ni entés de maestre; mas los homens qui son, Seyner, subtils accidentalment no poden menar lur enteniment sinó dintre los termens que an apreses de lur maestre e per aysó, Seyner, con hom los muda de la materia que an apresa en altra materia que no an apresa, son vensutz. On per aysó valen molt mes, Seyner, en esputació e en totes causes aquels qui son subtils per natura, que no fan aquels qui son subtils accidentalment; cor aquels qui son subtils per natura, en qualque causa hom los deman son subtils, per so cor lur memoria es naturada a remenbrar e lur enteniment a entendre.