:: Joan REQUESENS I PIQUER ::
En aquesta línia comença l’escrit estimulat per la lectura de:
:: Martí DOMÍNGUEZ, Del natural. Una història de la natura en la pintura, Barcelona: Edicions 62, 2023. ::
És el III Premi Bones Lletres d’assaig humanístic, convocat i concedit per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Un llibre que deixa, a qui el llegeix en la calma de gustar bellesa, en estat d’admiració. M’ha passat, i el pensament m’ha suggerit aquesta idea: una manera d’agrair a l’autor tantes pàgines boniques podria ser provar si n’has après la lliçó. La de saber mirar enllà, endins de les formes, per la ribera dels colors, de pintura en pintura pels museus, però igualment les que arreu pots trobar-te al pas, com una a les acaballes del 2023. Una casa o casella del retaule gòtic de l’Esperit Sant de la Seu de Manresa, l’obra mestra de Pere Serra finida a les acaballes del segle XIV.
Han passat molts anys i, de fet, tot ve de lluny. De quan a la revista El Temps hi havia aquella columna de M. Domínguez en què la natura i la literatura oferien un pom d’encant, a més a més de coneixement. Dues ratlles de bon record per donar pas a les seves, a l’autoconfessió en aquest darrer assaig de la seva ploma. Hi escriu: «sempre que en les meues excursions per les muntanyes del nostre país veig un rodal d’aquilègies, m’ature un moment i pense en la desventurada sort d’aquells dos grans protagonistes de la història dels homes. La real i la fabulada» (p. 123).
Aclarim-ho. Un doctor en biologia, com ho és de veritat M. Domínguez, no fa novel·la en aquestes ratlles, sinó que conta el que és elemental: el biòleg cerca i recerca a peu d’ací d’allà i admira; sense admiració no hi ha autenticitat. Les aquilègies, 70 espècies que enamoren començant per la vulgar, sí: Aquilegia vulgaris o corniol, o campaneta blava o corn o ocellets o passerella o perfetamor. Qui no en resti fascinat mereix miseració. Doncs és el cas que, aquesta flor, el pintor flamenc Hugo van der Goes la pinta en un got de vidre a primer terme, al centre del Tríptic Portinari que hom pot contemplar a la Galleria degli Uffizi de Florència. Un gran pintor que va ingressar en un convent de frares agustins com a germà convers o llec i en mala hora caigué malalt, neguit i melancolia per no poder pintar tot el que li demanaven i de la millor i més perfecta factura. Es curà, però ja no fou el mateix d’abans… va acceptar d’ésser humil i abandonà la pintura. Lloada sigui per sempre l’hora en què pintà tres tiges de bellíssims corniols! L’altre protagonista esmentat per Martí Domínguez és el personatge Hans Castorp de la novel·la La muntanya màgica de Thomas Mann, que es dedica a recollir i a conrear aquilègies. Història real, història imaginada.
El duar de l’univers començà en la tenebra […]
és el trànsit de casa en casa — de les estrelles
Marina TSVETÀIEVA, Fites: part II
Del natural comença amb Giotto, el fill d’un pastor que guardava ovelles. Giotto di Bondone, el qui «va dotar els seus models de vida, va trencar la rigidesa bizantina que es troba en tants pintors primitius italians i es va permetre la llicència de pintar les coses amb la seua força vital» (p. 19). Fàcil d’escriure i de fer, per a ell, que era un geni dels pinzells. Sí, el geni que decorà una capella de cap a cap, la seva obra magna, la capella dels Scrovegni a Pàdua, on, entre altres meravelles, «es va permetre pintar un bes de santa Anna a sant Joaquim, quan aquesta li comunica la seua pròxima i increïble maternitat. En compte d’una abraçada, com era més habitual, Giotto va pintar un bes apassionat que diu tantes i tantes coses… Ningú havia gosat anar tant lluny» (p. 26-27).
Quedem-nos, doncs, amb M. Domínguez dins la capella dels Scrovegni perquè ens ensenyarà el naixement de Jesús que hi ha pintat. Som en terra de pujols i, arrecerat en un, s’alça un cobert de fusta sobre quatre pals que, amb l’ajuda de dos travessers en cada un a la part alta, sostenen un teulat a dues aigües. A sota, damunt la roca nua, un gruix de teles ha disposat una mena de matalàs on hi ha estirada Maria, la partera, que de costat i mig incorporada es disposa a deixar el seu infant, tot faixat de bolquers, a la menjadora que té al costat —Jesús la mira, ella el contempla— amb l’ajuda d’una donzella. A l’altra banda de la menjadora, a la nostra d’espectadors, es veu el cap d’un bou de color torrat que mira enlaire com preguntant-se per què ara no podrà heure’n l’herba per menjar, i la mula grisosa se’ns mostra amb la testa més baixa com qui ja s’ha resignat al fet imprevist. Inesperat tant del tot que, arrambat a la mateixa menjadora i assegut al terra, Josep, cap cot que se’l sosté amb la mà esquerra entre el mantell, no sap ben bé què pensar de tot plegat. Al seu davant i ajaçats igualment al terra, tres bens banyuts, dos encara sense banya i un petit xaiet i una negra cabra, o més aviat un cabró d’altiu banyot i llarga barba. A la nostra dreta, dos pastors dempeus amb la mirada al sostre del cobert, des d’on un dels cinc àngels els informa del que ha succeït, ha nascut el Salvador. Darrere els àngels, el cimal del puig central i la blavor serena d’una nit esplendent. Un blau que es repeteix en el mantell de Maria. A l’altura i a baix de tot, els colors vermellencs i grogosos dels vestits dels àngels i els de Josep; els dels pastors, d’un marró esclarissat. Meravella: la mirada entre mare i fill, la que s’intueix de la llevadora satisfeta, la també intuïda de sorpresa dels dos pastors i el rostre parlant, expressiu com el que més en la immobilitat de Josep. «Giotto és el primer a introduir psicologia als personatges, i en especial a sant Josep» (p. 21-22). Cert del tot. Deuria ser vers el 1306 que aquest naixement restà acabat.
Pocs anys després, potser vers el 1310 o més, Giotto pintava un segon naixement de Jesús a la basílica inferior de Sant Francesc a Assís. Molt semblant, molt, pel que fa a la composició general de lloc. Les variacions majors són l’augment dels personatges de tota mena: els humans passen de sis a vuit, els bens i cabres de sis al doble i els àngels, de cinc a vint-i-set. La novetat absoluta és doble. En aquest segon naixement hi ha un arbre al pendent de la muntanya i al cim, ben bé sobre el planell superior, no pas l’estrella de Nadal, sinó un cometa. Un astre redó de set puntes, i de la vuitena a l’esquerra nostra i en paral·lel al terra, en surt un raig major i altres de menors. Estrella o cometa? Giotto pinta aquest que s’adiu, es conta, amb el que es va veure aleshores, tot i que tradicionalment no es digui pas el cometa de Nadal. Deixem-lo a la basílica i avancem-nos cap a finals del segle XIV.
Arribem-nos al 1394, quan s’acaba un altre naixement en una taula gòtica, emmarcada en la lluentor de l’or. El pujol de pedra és ara una cova en penombra i al fons els dos animals de la tradició; al centre, una menjadora de fusta, aquesta la qualificaríem de fusta natural pel seu color tan groc —la de Giotto és d’una fusta més fosca—, pel tauló clavat amb quatre claus negres a la part central, no es veuen els altres que fan de potes, amb una anella al centre, l’aparença és d’una menjadora gran. Dins hi ha l’infant idènticament embolcallat de dalt a baix, gairebé pot dir-se que és tret de l’altre pessebre. A la nostra esquerra, Maria, de genolls, les mans juntes, cabellera rossa per sota d’un mantell fosc brodat de branquetes amb fulles i flors, pòmuls rosats i mirada concentrada… en un punt indefinit cap a l’angle inferior dret del quadre. Al seu darrere, una jove llevadora també amb les mans juntes, cabell també ros recollit en trena, sense mantell i amb mirada igualment perduda vers un punt imprecís. A la nostra dreta de contempladors, assegut en una caixa d’igual fusta que la menjadora, hi ha Josep, les dues mans sostenen —o ell s’hi aguanta?— un bastó, cap cot vers la dreta amb cabellera i barba blanca i grisa, front arrugat i els ulls fixos al centre del terra perdent-se en un infinit i amb un dubte insoluble. Al seu darrere, dos pastors dels quals es percep els cabells bruns de l’un, de l’altre el rostre per la galta esquerra amb un ull que si no fos per l’aurèola de Josep diries, bé, diguem que mira esbatanat aquell infantó sobre la palla. Ah!, la palla, uns brins ixen de la boca de la mula —a la nostra dreta—, que duu les orelles ben dretes i el coll estirat i tens (més aviat sembla el d’un cavall) i els ulls directes al nadó que no li permet de continuar menjant; una mirada un si és no és expressiva i potser més per la criatura que per la palla vedada. Al seu costat, el bou que també s’ha quedat amb uns brins a mig rosegar… el bou! Si la mula grisa aixeca les orelles amb el morro cap avall, el company de cova les té lasses i el musell enlaire i cap amunt una mirada viva, gairebé humana de sorpresa i murrieria perquè ell, el gran bou, acaba de fer la major descoberta en aquesta obra de Pere Serra. A la part més alta, al centre del centre, entre la roca i el daurat que emmarca l’escena, hi ha un cercle negre que conté un estel de vuit puntes. Vuit, exactament com el que senyoreja entre els caps del bou i la mula en el pessebre representat a la càtedra d’ivori de l’arquebisbe Maximià del segle VI, avui al Museo Arcivescovile a Ravenna; vuit com els estels brillants pintats per Giotto a la volta del més viu color de lapislàtzuli a la capella dels Scrovegni. Un estel, el de la càtedra episcopal i el de Pere Serra que no és pas fet amb el simple encreuament de ratjos, sinó que els vuit neixen d’un centre rodó, un petit sol que a la Seu de Manresa és un rostre humà! Quin bou, quina bèstia, àngel o persona no aixecarà el cap per contemplar un estel personificat?
Els qui avui com sempre admirem el retaule de l’Esperit Sant, diguem la veritat, restem a l’escapça del final de la descripció precedent perquè la menudesa del dibuix i l’alçada on és pintat l’estel no permeten pas de contemplar el més inesperat. La seva situació és a la casa o casella del cos o pis central, el segon sobre la predel·la, al primer carrer de l’esquerra al costat del central. Només l’ampliació fotogràfica i el costum de mirar i remirar permeten la descoberta. Sí, un estel de Nadal potser únic, cap altre no en conec. O sí, es repeteix en la casella de l’adoració dels Reis Mags, ara al primer pis, al carrer primer de l’esquerra.
Atesa la situació de no conèixer altre estel personificat, aquest em produeix un cert atoniment i m’empeny a fantasiar. Vella i antiga tradició és traspassar a plantes i animals el comportament humà, també a voltes a un objecte, diguem un tassó o una cadira que es queixa del pes d’algú, l’antiga i vella prosopopeia. I si no comportament ni paraula, la figura: un estel amb rostre nostre i un bou se n’estranya. Tanmateix hi ha una explicació per restar convençut d’aquesta prosopopeia astral:
Praeterea cum materies est multa parata,
cum locus est praesto nec res nec causa moratur
ulla, geri debent nimirum et confieri res.
[‘A més, quan la matèria és prou preparada / quan el lloc és a punt ni res ni cap causa ho retarda, / les coses sens dubte deuen perfer-se i acomplir-se.’]
Ja fa segles ho recordava Lucreci en el segon llibre, versos 1067-1069, del seu poema De rerum natura. Paraula de poeta romà.
Ara paraules d’escriptors cristians. Pau de Tars ho diu als Gàlates, 4,4: «at ubi venit plenitudo temporis» [‘però quan arribà la plenitud dels temps’], el lloc era ja dispost, «tu Bethlehem terra Iuda, nequaquam minima es in principibus Iuda» [‘tu Betlem, terra de Judà, no ets pas la més petita entre els llinatges de Judà’] (Mt 2,6), i succeí sense retard el fet perquè, entre altres vàries circumstàncies i coses, un estel, doncs, ja era ben dispost i una contrada. Uns savis arriben a Jerusalem i conten que «vidimus enim stellam eius in oriente» [‘hem vist la seva estrella a orient’] (Mt 2,2). La seva! No és una altra, no, és «eius», la seva!, inconfusible per la seva cara. I quan els indicaren el camí, «abierunt, et ecce stella, quam viderant in oriente, antecedebat eos, usque dum veniens staret supra, ubi erat puer» [‘marxaren, i heus aquí que l’estrella, la que havien vist a orient, els anava al davant fins que s’aturà sobre el lloc on era l’infant’] (Mt 2,9). L’estrella al davant d’ells «eos»!, no pas d’uns altres. Ella i ells, cara a cara, i el pintor en va prendre nota i en pintà la imatge justa i clara, exacta i única. No hi ha altre secret que saber llegir la natura, els versos antics, la pintura medieval. Saber interpretar.
Quapropter bene cum superis de rebus habenda
nobis est ratio, solis lunaeque meatus
qua fiant ratione, et qua ui quaeque geratur
in terris… (De rerum natura I, 127-130)
[‘i per tant de les coses superiors ens cal bé tenir / coneixença, del sol i de la lluna el camí / que fan, el motiu, i per quina força tot es genera / a la terra…’]
i també la ruta de l’estrella dels savis d’orient i al final l’aparició, sota la seva mirada i la dels tres vinguts amb ella, d’un infant en un racó de la terra entre un bou i una mula. Evidentment que aquesta se’l mira, inesperada generació sobre la palla de la seva menjadora, i aquell s’admira de l’estel que el distreu de ruminar.
Però posats a ruminar nosaltres en sentit figurat, això és, abocats a rumiar —sotmetre a la consideració de la ment— per la mirada d’aquesta estrella de Pere Serra, podem escriure, per exemple, que… «el somni de Lucreci d’un món desvinculat dels déus, explicat exclusivament per l’observació i la raó, no s’ha fet realitat». Bé, són paraules de Martí Domínguez al final del seu llibre El somni de Lucreci. Una història de la llibertat del pensament. Sí, així és per ara i em temo que per uns quants dies més (ja està bé, no cal parlar de lustres ni de segles; cap no ve d’un).
Certament que, llegint amb calma Lucreci, trobem en els seus versos un començament d’aquesta història de la llibertat del pensament quan es posa a pensar i a pensar i no para i pas a pas reneix el goig de seguir pensant i pensant sol o amb altres i de nou sol i voltar del dret i del revers el propi pensament perquè visqui més lliure la llibertat i descobrir i tal volta redescobrir que Lucreci es permetia la gràcia de deixar-se portar endavant sense aturador pensant i lliure… com aquestes ratlles boges…
L’admirat filòsof i poeta recorda contalles dels déus o llegendes que, de veritat, mereixen el rebuig per la seva llunyania de la veritat, perquè… i ara els versos
omnis enim per se diuom natura necessest
inmortali aeuo summa cum pace fruatur
semota ab nostris rebus seiunctaque longe (II, 646-648)
que amb la prosa, menys cenyida que els hexàmetres dactílics, del traductor Joaquim Balcells, eminent professor d’anys passats, diuen això:
perquè cal que els déus, per raó de tota llur natura, frueixin de vida immortal enmig de la pau més gran, lluny de les nostres coses, de les quals estan molt separats.
Faltarà un mot en aquests versos?, el qualificatiu precís que afirmi, asseguri, certifiqui i ratifiqui que el nom «déus» és fal·làcia, somni, pur no-res? I, per tant, d’aquests déus de falòrnia, les llegendes que en parlen, per molt extraordinàriament agençades que es contin, diu el vers 644, són ficcions allunyades de la raó. Però aquest adjectiu, la qualificació que esfumaria la realitat aparent del substantiu, no hi és —diguem-ho amb paraules de Galileu que M. Domínguez recorda al cap. VI: «perquè les paraules i els atributs han d’acomodar-se a l’essència de les coses»—, perquè si l’essència de ser dels déus és no ésser, alguna altra paraula manca al vers… o tenen l’essència de ser? Hi ha els déus, hi són, lluny de nosaltres… Si Lucreci sap que la seva natura és la de fruir l’eternitat en pau… ens està dient, oi?, que s’ho imagina perquè no és pas comprovable essent com són ells, «nil indiga nostri» [‘sense necessitat de res nostre’] (v. 650), lluny de nosaltres amb Lucreci inclòs. Joc de mots de versos. Penso en llibertat i us dic que fantasio. És això, oi?
Tanmateix, els fets són irrebatibles i passat poc més d’un segle, Lucreci va trobar-se desmentit perquè entre un bou i una mula va voler-s’hi veure un déu —el Déu dels jueus, per ser exactes— baixat d’aquella pau eterna per no estar lluny de les nostres coses. Es conta que va créixer, treballà amb el seu pare, trescà per la seva terra parlant d’un Pare celeste, posà el dit a l’ull a la religió del seu poble i, amb la cobertura oficial dels qui manaven de veres, la Roma imperial, els grans sacerdots aconseguiren fer-lo matar. I aquí s’acaba la història com si no hagués passat. Com la d’un estel amb cara i ulls que se la mira i no ha sigut pas així. Després, això també, després vingué la religió cristiana i ara hi ha unes quantes religions cristianes, però, contradiccions humanes, en moltes d’elles hi ha qui actua com si el seu Déu no hi fos perquè, fet i fet, aquí només hi ha les nostres mans per frenar la destrucció d’altres mans, la nostra compassió per curar els mals que altres infligeixen i acompanyar els qui altres maten al si matern d’un clot a terra.
A les ratlles copiades del final del Somni de Lucreci, les segueixen aquestes altres: «Potser perquè a l’home se li fa molt difícil assumir el que la ciència ha anat revelant a poc a poc». Pot ser. Més aviat penso, però, que no és pas la descoberta cada dia major del món de les galàxies i del món del fons dels àtoms, el que costa d’assumir, sinó la permanència del mal que rebrota aquí i allà, el mal que fem nosaltres, no pas la natura que canta Lucreci. «Allò que André Malraux, a La condició humana (1933), escrivia: “És molt rar que un home puga, com dir-ho?, admetre la seua condició d’home”». Costa moltíssim per com en som, d’inhumans, entre nosaltres mateixos —no millorem gaire per no dir gens de mil·lenni en mil·lenni—, que no pas per la mort que ens espera al darrer tombant dels anys, un buf!, passats aquí. Estalvio les tres últimes ratlles. Llegiu-les. Mediteu-les. Hi ha més reflexions per un estel que des de certa alçada ens mira i no sabem que ho fa. Cert, perquè de mirar no ho fa pas cap avall on hi ha la menjadora, no, mira endavant vers l’amplada de la Seu on som nosaltres en contemplació a distància de l’enlluernament de tot el retaule il·luminat, ara amb llum elèctrica, puix la ciència i la tècnica han deixat al pretèrit les torxes, els ciris i les espelmes.
Retornem a la part petita de la gran obra, a les dues caselles del naixement de Jesús i l’adoració dels Reis d’Orient. Mentre les admirem, imaginem-nos que des de la trona de la basílica algú predica. Per exemple:
¿Què diuen de Jesucrist els profetes? ¿Que serà evidentment Déu? No, sinó que és un Déu veritablement amagat; que serà desconegut; que la gent no pensarà que sigui ell; que serà una pedra d’entrebanc, amb la qual molts toparan, etc. Que no ens retreguin més, doncs, la falta de claredat, ja que en fem professió.
Doncs això: amagat. Si hi és, entre el bou i la mula, no es deixa veure en un nadó jueu. Qui pot pensar-s’ho o tan sols imaginar-s’ho? Segons l’evangelista Marc, un centurió romà, quan va veure la seva mort en creu fent un gran crit, el reconegué com a Fill de Déu, Mateu hi afegeix algú més. Que molts hi han topat és afirmació d’un passat i d’un present que certifica el futur que té la frase. En fi, el predicador sembla assegurar que evidentment no és cap déu, i si és Déu, ho és veritablement amagat. No se’l veu, no se n’escolta ni un mot. A la pràctica, com si no hi fos. El predicador calla. Ha citat un pensament d’un matemàtic i físic de primera línia en la història de la ciència, el pensament 751 (o el 47 del Recueil original) de qui mirà altres pessebres amb Jesús nat i amb bou i mula, Blaise Pascal. Que jo sàpiga, no ha sigut ni és pas conegut com un pobre físic i un discret matemàtic, vaja, un científic poca cosa del segle XVII, perquè va fer com els Reis d’Orient, adorar aquell infant. M. Domínguez cita Joan Fuster, el suecà de paraula sempre oportuna, a la introducció del Somni de Lucreci: «L’escepticisme és l’únic correctiu viable de la fanatització i de la badoqueria. L’únic: no n’hi ha d’altre». Doncs sí, paraula de déu podríem dir per tanta veritat com destil·la. Però no ens confonguem, Pascal no era fanàtic ni babau. Nosaltres siguem escèptics entre Pascal i Lucreci. O marxem per una altra via, la de remirar una vegada més les caselles del retaule en la companyia d’una descoberta feta pel poeta i novel·lista Borís Pasternak:
Vaig saber a continuació quina mena de sincretisme acompanya el floriment d’una mestria quan, aconseguida la identitat del pintor amb l’element pictòric, resulta impossible de dir quin dels tres incorpora —i en favor de qui— tota la seva activitat a la tela: l’executor, l’obra executada o bé l’objecte de l’execució.
És una reflexió consignada a la segona part d’El salconduit, capítol XVII, en versió de Josep M. Güell. Difícil de saber. La mestria del pintor Pere Serra, és tota present a la taula pintada? ¿Avia, la seva activitat creadora, cap a un segon o tercer pla la feina executada i el motiu que l’ha originada? ¿L’obra, formes i colors esdevinguts un espai, uns objectes, uns animals, unes persones, allò que representen allunya a la penombra el pintor, redueix a només excusa el referent? ¿Serà l’objecte o motiu de l’execució, el fet d’un naixement i d’una visita d’alts personatges allò que s’imposa i deixa en la foscor el pintor i la bellesa de la pintura? «Quina mena de sincretisme» indestriable descobrí Pasternak… Preguntem-nos nosaltres si és una suma de mòbil equilibri segons els nostres ulls, els coneixements que hi projectem, les emocions que ens mouen. «Aquest embolic» són les dues paraules següents que Pasternak escriu i altres que ja no em calen perquè fito, concentrat, l’estel amb cara humana. I amb la mirada fixa no deixo de pensar en les dues pàgines del capítol següent, el XVIII. Si enrere he deixat escrit que les últimes del Somni de Lucreci seria bona cosa de llegir-les, de meditar-les, de les de Pasternak he d’escriure rellegir i re-meditar, un tornem-hi amb calma, més per situar-nos en el viure que per entendre la vida que, de fet, flueix. Però no, no s’ha de fer cas del que proposo. Tanmateix, si algú s’acosta a aquestes pàgines, penso que no quedarà decebut.
La mirada encara la tinc penjada de l’estel. Potser en la seva claror s’hi ha concentrat: l’enginy i la destresa del pintor, el traç i el color que et mou a contemplar qui i què hi ha dins de la cova, i en els ulls tan petits s’hi reflecteixen històries humanes i tristes de refugiats i pobres, llegendes antigues que malden per no fondre’s, mites poderosos que es resisteixen a ser oblidats, anuncis d’inconegudes novetats insospitables, mirada, la seva d’estrella, que ho és de la natura i et diu —tu ets com jo, no et facis il·lusions. Brillantor estel·lar que desafia l’or que emmarca la casella, mirada celeste contra fanàtics i badocs, esguard d’un escepticisme que no disposa pas de la darrera paraula.
Avui deixo a la Seu el retaule i mentre me’n vaig…
d’un naixement i adoració en una cova obscura, pessebre de fusta, animals sorpresos i al seu damunt, d’un cercle negre de tenebra, univers redó en la foscúria del passat, me’n ve un estela groga, vuit brèndoles brillants que n’ixen del centre humanat…
la miro endins de mi i em mira i me l’emporto a casa i he escrit aquestes pàgines…
Benvolgut Martí Domínguez, hi ha més estrelles admirables com aquesta?
Vademècum 