Caramellaires a la Vall de Ribes

:: Pep VILA ::

Per a qui no ho sàpiga, les caramelles són cançons populars típiques de la Catalunya Vella, del nord de la Nova, d’Andorra, també a les Illes. N’hi ha de tipus religiós i de profà, associades als goigs del Roser, cantades per la Pasqua de Resurrecció. És curiós que a Mallorca se’n diguessin «deixem lo dol», «sales», mentre que a la Catalunya Nord són conegudes com a «goigs dels ous».

Fa uns anys vaig comprar aquesta postal a una parada de llibres de Montpeller, en la qual es veuen un grup de caramellaires, imatge que Francesc Pujol i Joan Amades ja van publicar escapçada (sense indicar-ne la impremta i el lloc d’edició) en el primer i únic volum del seu Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors (Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, 1936, p. 129). La Guerra Civil va impedir la sortida del segon volum d’aquesta obra magna que sembla que ja estava acabada, a punt de solfa. La fotografia fou agafada al Mas Estèguel o Estegal de Campelles (Vall de Ribes), descrit per Gonçal Cutrina en un treball en fitxes que es conserva a l’Arxiu Comarcal del Ripollès [ACRI 1585], Masos de pagès del Ripollès, (238). La fitxa conservada que és més extensa explica que aquesta finca ja és testimoniada al segle X: «Stegale». Avui és una casa de turisme rural amb fins socials, per a discapacitats psíquics. Agraeixo a Montse Freixa, de l’Arxiu Comarcal del Ripollès, aquesta notícia. La imatge té també un valor etnogràfic reconegut per la vestimenta dels presents, els instruments musicals, l’escenografia de la fotografia de grup. Aquests cantaires es solien posar sota els balcons i finestres de les cases.

Per què aquesta postal sobre la Vall de Ribes es va imprimir a Tolosa de Llenguadoc? Qui en fou el seu autor? Sabem que va sortir de la impremta de Charles, Pierre, Césaire Berdoulat, un taller que va començar l’activitat l’any 1857. L’any 1873 estava al número 37 del carrer Des Marchands. Aquesta casa va imprimir paper moneda durant la Primera Guerra Mundial (1917). En conec una altra d’usada d’aquesta mateixa impremta: «Vall de Ribas – Parramon. Vista panoramica. Berdoulat. Toulouse». Va circular per Marsella pels volts de l’any 1907.

La postal és escrita, en francès, per les dues bandes. Fou redactada per un corresponsal del país veí que no he sabut identificar perquè la lletra de la seva firma és minúscula. Fa la impressió que coneixia el nostre país, potser per això va escollir aquesta imatge en un moment en què la tradició encara era viva. A França, tot això, ja els devia semblar una romanalla molt periclitada, la vestimenta massa pagesa. El text va adreçat a monsieur «Armand S. Monleon. Chambéry»; mata-segells esborrat (1910?). El que hi ha escrit al dors, en tinta de ploma, no guarda relació amb el context de la fotografia. A la portada llegim: «Vall de Ribes. Les caramelles en la nit de Pasqua, Finca d’Estegal». A continuació, traduït: «Pagesos catalans reunits a la granja L. Estegal, al costat de Porromon [Parramon], per menjar la truita d’ous la nit del dilluns de Pasqua». De fet s’equivoca, perquè no acaba de saber o no té prou espai per explicar què són i representen aquesta colla de cantadors, abans de fer el tec.

A la fotografia anònima hi veiem una colla de caramellaires a una de les escales del mas. Al fons, familiars i veïns del lloc. Quan arribava un fotògraf calia ésser-hi present. Llavors la fotografia encara era un luxe. Aquests grups eren uns professionals que solien sortir per Pasqua Florida, dissabte, diumenge o dilluns de Pasqua, a cantar i a captar. També hi havien gotxaires que cantaven els goigs a la Mare de Déu del Roser. Aquests d’aquí van vestits de gala, la majoria amb barretina. Al mig hi ha potser el cap de colla (cantaire), al costat del versaire. Un d’ells duu un acordió, l’altre un pandero; un tercer, un instrument de percussió (ferrets, ossets, teula, etc.) no identificat. Un altre aguanta la perxa de ganxo amb garlandes i cintes de colors, amb una petita cistella per recollir els presents que els donava l’amo o la mestressa del mas. Hi ha un noi que porta un cabàs per dur tot el que s’havia aconseguit, generalment ous, embotits, begudes. Després feien un àpat col·lectiu per celebrar la festa, la recollida de presents. A Mallorca els donaven panades.

Si en voleu saber més, dels gotxaires (cantadors de goigs) i dels camillaires, d’aquells grups de costums tradicionals que feien colla a pagès i al Ripollès, que tenien uns itineraris més o menys fixats, llegiu els diversos articles que sobre aquests homes —no em consta que hi hagués dones dedicades a aquests menesters— van publicar Tomàs Raguer i Salvador Vilarrasa a la revista Scriptorium de Ripoll (1 d’abril de a 1 de novembre de 1923),[1] ara fa un segle. Els autors, entre molts altres fets, solfes, costums, expliquen com l’arribada de colles a les masies més apartades, amb poques oportunitats per gaudir de la vida festiva, era com «un alè de vida, un ressò de les primeres notes primaverals i la joia de la lluminosa diada de Pasqua de Resurrecció».

Nota

[1] Tomàs RAGUER; Salvador VILARRASA, «Gotxaires i camillaires», Scriptorium, 4 (1923), p. 9-13; 5, p. 8-11; 7, p. 7-10; 8, p. 9-11; 9, p. 9-12; 10, p. 9-11; 11, p. 8-11.