Històries i llegendes, de Joan Iborra: un viatge literari per la història valenciana

Tant d’histoire […], tant d’histoire pour quelques calembours, pour quelques anachronismes! Je trouve cela misérable. On n’en sortira donc jamais?

(Raymond Queneau, Les fleurs bleues)

No tan lluny de la manera del duc d’Auge, que, enfilat dalt del seu cavall parlant, es passejava per la història de França, avui el filòleg i historiador Joan Iborra i Gastaldo, siller trasplantat a la Safor (Xeraco), ens proposa un particular viatge al llarg de la història valenciana. Un viatge amb trenta-cinc parades o relats sobre episodis puntuals d’història i llegenda, escrits en una prosa elegant i ajustada que combina diferents registres literaris.

No debades, entre altres línies seves de treball, Iborra és ben conegut com a editor d’algunes obres de la historiografia produïda a l’antiga Corona d’Aragó, en català i en castellà, a les edats mitjana i moderna: des de les Històries i conquestes de Pere Tomic —tan divulgades fins al segle XVIII, tan poc llegides avui— fins a la imprescindible crònica de València de Martí de Viciana; també d’obres menors, com el fals Berenguer de Puigpardines —de fet, com ens ha ensenyat l’editor, cal parlar-ne en plural, perquè se’n conserven dues redaccions d’intencionalitat diversa— o els textos històrics de Martí de Viciana el Vell, avi del cronista i traductor. Com a bon editor, Iborra, a més d’oferir-ne un text crític seguint les normes habituals, n’investiga els materials de construcció —les fonts— i n’aclareix qüestions de contingut amb notes precises.

Des de fa temps, l’autor alterna l’edició de tall acadèmic amb un cert gust per la recreació literària i personal de materials proporcionats per la nostra historiografia, que ha conreat en altres llocs. D’identificar i analitzar les fonts es passa, ara, a refer-les en un relat propi. El llibre que el lector té a les mans és l’últim i, fins avui, el més madur d’una sèrie d’assaigs escampats en publicacions en paper i a la xarxa, sobretot en un magnífic blog que Iborra va mantenir actiu entre 2102 i 2015 amb el títol d’Inficcionats. El curiós, si hi vol donar un cop d’ull, hi trobarà primeres versions d’unes quantes pàgines d’aquest llibre.

Observeu que Iborra parla d’històries i llegendes. Dos conceptes que l’escola ens havia fet considerar com a antònims; l’autor, en lloc de contraposar-los, els agermana. Els antics distingien entre història i faula, entre allò que queda establert gràcies a la prova documental o arqueològica, ubicat de forma més o menys precisa en l’espai i en el temps, d’una banda, i, de l’altra, allò que és fruit de la invenció, sense cap evidència que ho sustenti. Fa temps que la historiografia ha deixat de banda la fal·làcia positivista i parteix d’un postulat més ampli: tota història que escrivim és necessàriament un relat condicionat per les proves a l’abast i per l’entorn que envolta l’investigador, en certa manera també és una ficció. Això, és clar, no implica que fer bona història sigui impossible o, situats en l’altre extrem, que de qualsevol pamflet se’n pugui dir història. Vol dir senzillament que escrivim la història a partir de les proves que acceptem com a vàlides, seguint metodologies de treball consensuades i des d’un context propi que ens condiciona. Compartim unes maneres de fer i de veure el món, des de les quals ens aproximem al passat, seleccionem i delimitem l’objecte d’estudi i l’analitzem. Les eines canvien al llarg dels segles, descobrim noves proves, la intencionalitat de la investigació varia, però tenim un punt de partida comú: no podem evitar explicar el passat a partir del relat sobre el propi present. Ho vulguem o no, estem in-ficcionats.

D’aquí que quan Iborra llegeix les antigues cròniques i en selecciona els episodis als quals dedica cadascun dels trenta-cinc capítols d’aquest llibre, no és tan important saber si l’anècdota és real, versemblant o fictícia, esbrinar si és històrica i està ben documentada o si és una llegenda amb regust folklòric, com detectar-hi un sentit, la intenció amb què es narra, al servei de qui i per a qui s’escriu. Les fonts invocades són els citats Tomic, Viciana i Puigpardines, el Llibre dels fets, Desclot, Beuter, Zurita, Escolano i tants d’altres, també algunes mostres de la lírica popular anònima. L’objectiu de l’investigador és entendre el perquè del relat, es tracti d’una llegenda fundacional —sobre l’origen d’una nació, d’una institució o d’un llinatge nobiliari—, de la justificació d’un projecte polític o religiós, de la celebració d’una victòria o de la commemoració d’una derrota; els oients i els lectors antics s’hi reconeixien, l’acceptaven o el reinterpretaven com un llegat comú transmès entre generacions. Arribats aquí, l’escriptor agafa el relleu i reescriu l’episodi segons uns registres retòrics i literaris propis, com veurem, d’una gran riquesa.

La passejada per la història valenciana que ens proposa Iborra —no seré exhaustiva en la descripció— comença, resseguint de prop el camí dels cronistes medievals i moderns, amb el pecat de don Rodrigo, és a dir, la causa llegendària d’allò que la tradició historiogràfica veïna va mitificar com a ‘Reconquesta’, que ara se’ns revela com un paisatge més divers de llarga convivència, en pau o en guerra, entre cristians i musulmans. Segueix amb la lenta emergència dels comtes catalans, de primer mercenaris enlluernats pel sofisticat poder musulmà («Ifrang»), fins a la presa de consciència com a caps d’uns territoris desatesos per una autoritat imperial absent («El Pilós») i l’exaltació d’un comte modest però fidel als principis cavallerescos i feudals («Lo bon comte de Barcelona»). L’expansió territorial peninsular i mediterrània de la Corona d’Aragó, de Jaume el Conqueridor al malaguanyat Martí de Sicília, es reviu tant des del discurs oficial (l’esperit de la lluita contra l’infidel a «Els corporals de Daroca» i l’orgull del vencedor a «El gonell sardesc»), com dels qui en foren víctimes (els dies previs a la caiguda de Bairén a «La séquia del rei»), dues mirades que l’extens capítol sobre la batalla de Sanluri («Martí el Jove») uneix en la trista fi del primogènit de Martí l’Humà, amb qui es va escapçar la línia masculina del casal. A cavall entre l’edat mitjana i la moderna, amb un rerefons ja definitivament valencià, assistim als cruents enfrontaments entre llinatges nobiliaris davant d’una monarquia llunyana que aprofita qualsevol badada per controlar-los («Rocafull»). Entre aquestes nissagues en destaca una a la qual Iborra torna una i altra vegada, aquí i en altres llocs: els Borja, des de la misteriosa —perquè la documentació que ens n’ha arribat és escassa— «Na Tecla» que debat poèticament amb Ausiàs March fins a les «Dues honestes recreacions» del duc sant de Gandia, Francesc de Borja, de qui Iborra va traduir fa anys el Diari espiritual. Amb els capítols borgians ens endinsem en un dels grans temes del llibre: el món de les Germanies («La batalla del Vernissa», «L’Encobert», etc.), al qual l’autor també ha dedicat treballs acadèmics, com el recent Llauradors contra senyors: la Germania a l’Horta Sud. Aquí se’ns dibuixa un paisatge de victòries populars inesperades, d’ineficiència i crueltat nobiliària, i d’ambient mil·lenarista en què els estaments socials es capgiren i s’aplica barroerament un ideal de conversió a una fe única en forma de bateigs massius. Gairebé un segle després, l’expulsió dels moriscos («La vall de Laguar»), amb la falsa esperança d’una figura mítica salvadora, marca el final d’una època. En certa manera, s’hi albira també el final d’una manera d’escriure història en què la llegenda ja no té lloc i que triomfarà ben entrat el Set-cents. Potser és per això que als últims capítols del llibre ens endinsem en el món de les llegendes de regust folklòric («La serp de la Venta»), les que són atemporals i en què l’argument general, despullat de referències cronològiques exactes, es retroba en inventaris de motius folklòrics d’altres contrades.

La diversitat dels moments que Iborra proposa durant aquesta passejada per la història del país es tradueix en un ampli registre retòric i literari, d’una riquesa lèxica destacable. La formació professional i les investigacions de l’autor són al darrere de la minuciositat de la narració d’alguns passatges, per exemple sobre les batalles de Sanluri i del Vernissa, en què se segueix de prop la informació proporcionada per les cròniques, amb un aire que recorda els historiadors del Vuit-cents, narradors omniscients i amants del detall exacte. En altres llocs apareix l’historiador que contextualitza i interpreta els fets amb esperit alhora divulgatiu i atent a les darreres recerques acadèmiques. L’estil cronístic conviu amb la dramatització i la delicada introspecció psicològica, sovint amarada de nostàlgia, per dibuixar els motius dels protagonistes d’un relat, sigui un individu (el jove duc de Gandia que viu un moment fugaç de llibertat amb na Castellvina abans de tornar a les obligacions cortesanes i maritals, l’exquisidesa del que no es diu i s’intueix en el debat poètic entre la Borja i March), sigui un col·lectiu (els homes de la vall de Bairén davant de la imminent arribada de les tropes cristianes, la desesperació dels moriscos obligats a abandonar casa seva).

Com el duc d’Auge en la novel·la de Queneau, Iborra s’atura en cada estació de la història «pour y considérer, un tantinet soit peu, la situation historique»: descriu la repetició inútil d’episodis violents, però també d’actituds exemplars; assenyala incoherències i covardies, amb una certa ironia que no amaga, però, la tragèdia d’algunes situacions i la complanta per la injustícia. El jo de l’autor es fa present en múltiples facetes: adopta la màscara d’un testimoni coetani dels fets, poua en la memòria de la pròpia infantesa, s’adreça al lector, reflexiona sobre la naturalesa de la llegenda històrica o la contrasta amb els temps actual; la veu de l’historiador contextualitza i interpreta el fet, i, de tant en tant, la del moralista el conclou amb frase lapidària. Ens hi reconeixem, en tot plegat, perquè al capdavall compartim aquelles històries i llegendes, apreses a casa, a l’escola o en lectures. Ho explica amb claredat diàfana l’últim capítol del llibre, «La balena de l’Albufera», una narració en primera persona situada en la infantesa de l’autor, exemple viu de com es transmet la tradició oral: la veracitat del que es diu no és el més important —els adults no s’estan de fer una mica de comèdia davant d’un públic tan entregat com la mainada—, sinó l’escolta atenta entre família i amics, que augura la futura transmissió del relat als qui vindran.

Maria Toldrà

Capellades, 20 d’octubre de 2025