:: Maria TOLDRÀ ::
En un article del blog de José Rodríguez Guerrero Buscando la piedra filosofal, sobre història i fonts de l’alquímia, «Anatomia de la Alchimia (ca. 1650)», s’ha anunciat aquest mes de maig de 2025 la compra a Holanda d’un manuscrit del segle XVII que conté l’obra següent: Anatomía de la alchimia, contra ciertos misochýmicos, doctores y ministros vagamundos, por Fructuoso Bisbe y Vidal, doctor en entrambos derechos, philochýmico y ciudadano de Barcelona.
L’article no només il·lumina una faceta —per a mi, desconeguda— sobre l’activitat literària de Fructuós Bisbe i Vidal, un autor fins ara citat per la seva obra poètica en català i castellà i, sobretot, pel cèlebre Tratado de las comedias (1618), sinó que aporta dades sobre l’interès per l’alquímia i el paracelsisme a la Barcelona de mitjan segle XVII; també afegeix, a banda de l’anunci del projecte d’edició de l’obra, la investigació en curs referent a un De phisico lapide manuscrit localitzat entre els papers del metge Antoni Passi a l’antic arxiu de l’Hospital de la Santa Creu i ja descrit breument a MCEM 1579.
En el seu article, Rodríguez Guerrero, editor de la revista especialitzada Azogue, fa una breu descripció del manuscrit, del qual adjunta imatge de la portada:
Su contenido es una defensa general de la alquimia, especialmente la aplicada en medicina. Tiene partes en castellano y otras en latín. Sus argumentos son una mezcla de elementos filosóficos, alquímicos y teológicos. Empieza con prólogo contra «philósophos y médicos juglares» que dice así sobre la «philosophia chymica»: «Pocos la conocen. Muchos buscaron noticia de ella, pero la consiguieron poquíssimos…». Consta de cincuenta capítulos, el primero «De la Causa Primera de la Alchimia».
Le siguen «22 Proposiciones de la Piedra Philosophal, para hacer breve la verdad de ella», que inicia así: «La verdadera augmentación de los metales, procede no de otra cosa sino de su semen…».
Hay varios grabados y diseños que exponen la cosmología “química” explicada por el autor.
Fructuós Bisbe i Vidal
Fructuós Bisbe i Vidal (doc. 1596 – m. 1651/1652), doctor en ambdós drets, tractadista i poeta de certamen, és un personatge històric de qui es pot resseguir la traça documental com a mínim des de 1601; aquest any, ell —doctor en ambdós drets i ciutadà de Barcelona— i la seva dona Elisabet fan establiment d’una casa que tenen a la ciutat. L’any següent, Jeroni Pujades recorda al seu dietari una conversa amb «micer Bisbe Vidal» sobre «un globo a modo de estela tan gran com una gran collada molt clarejant ensesa com les flames de foch ab gran cua o barres que·l travessaven arcades y de diferents colors […]» (un meteorit?), que es va observar el novembre de 1602 en diferents llocs prop de Mataró, Badalona i voltants de Barcelona. El 1618, a la dedicatòria al bisbe Lluís Sans del citat tractat sobre les comèdies, l’autor afirma que és prefecte de la congregació de seglars de Barcelona, càrrec per al qual va ser elegit el 1613. Un cop va enviudar, i seguint el model de coetanis il·lustres com Galceran Albanell, que faria carrera a la cort i es convertiria en arquebisbe de Granada, ingressa a l’orde sacerdotal; el 1619 consta com a «prevere y doctor en drets» als dietaris de la Generalitat, i el 1638 ja hi apareix com a canonge; de fet, des de l’abril de 1638 trobem un «Bisbe», més endavant «Bisbe Vidal», a la llista d’assistents a les sessions del capítol de la seu (ACB, Resolucions capitulars, 1630-1640, f. 395). El 1627, com veurem, es declarava capellà de la duquessa de Cardona i de Sogorb.
Als anys 40, el nom del canonge Bisbe i Vidal apareix sovint als dietaris de la Diputació i al Manual de novells ardits, així com el del seu germà Dídac Bisbe i Vidal, ciutadà honrat de Barcelona. Cap al 1644, per exemple, el canonge actua com a síndic del capítol en un conflicte entre aquest i els diputats del General del trienni 1641-1644, sobre el qual es conserven unes al·legacions jurídiques de Boix, doctor en ambdós drets: Lo il·lustre y molt reverent Fructuós Bisbe Vidal, canonge de la seu de Barcelona […] juntament ab lo procurador fiscal de la visita del General […] ha format quexa contra los diputats, oïdors, assessors y advocat fiscal del General de Catalunya del trienni propassat de 1641 […], [Barcelona, c. 1644].
Durant la guerra dels Segadors, Bisbe i Vidal destaca pel seu partidisme filofrancès, que, el 1647, motiva una discussió amb un altre canonge de la seu barcelonina, Miquel d’Osona, fidel a Felip IV. El nom del nostre canonge continua apareixent a les actes de sessions del capítol; també als llibres d’albarans de l’obra de la seu, com a protector dels escolans de cota de grana els anys 1650 i 1651 (ACB, Llibre d’albarans de l’obra, 1649-1651, f. 133-133v). A la darrera sessió en què he vist el seu nom, de juny de 1651, és elegit administrador de l’Hospital de la Santa Creu (ACB, Resolucions capitulars, 1650-1660, f. 64). Ja no l’hi torno a veure fins a un assentament de juny de 1652, en una llista d’assignació de beneficis i capelles que han quedat vacants a la catedral per la mort dels seus ocupants: entre aquests hi ha Bisbe i Vidal en relació amb la capella de Sant Pere («Capella de Sant Pera, òbit Bisba Vidal, lo canonge Francesch Torres», ibídem, f. 77v). La ciutat encara vivia les conseqüències del terrible «contagi» de 1651, arran del qual potser va morir.
Dos dels seus fills, Joan de l’Encarnació (c. 1596-1645) i Agnès de Jesús Bisbe i Vidal (1603-1659), van ingressar a l’orde dels carmelites descalços (DBCDC). No em consta, en canvi, el grau de parentesc que l’unia amb el jesuïta Isidor Bisbe i Vidal, de qui tractaré més avall.
Catàleg provisional de l’obra de Fructuós Bisbe i Vidal
Amb la notícia sobre el manuscrit alquímic aportada per Rodríguez Guerrero s’amplia, doncs, el catàleg de la producció escrita de Fructuós Bisbe i Vidal. Ara per ara, està integrat per les obres següents:
I. Poesia
En català:
1. Inc.: «Si lo que mon cor pensa» (cançó), dins Jaume Rebullosa, Relación de las grandes fiestas que en esta ciudad de Barcelona se han echo a la canonización de su hijo san Ramón de Peñafort, de la orden de predicadores, Barcelona: Jaume Cendrat, 1601, p. 207-219.
2. Inc.: «Al temps que clarejar l’alba comença» (cançó), dins Rebullosa, Relación, p. 344-347.
3. «Estansa del doctor Fructuós Bisbe y Vidal a sa pàtria, Manresa»; inc.: «Qual lo pare que dota», dins Joan Germés, Història dels gloriosos màrtyrs sant Maurici, santa Agnès y sant Fructuós, ab sos dos diaques, Auguri y Eulogi…, Barcelona: Sebastià de Cormelles, 1607; 2a ed. de Barcelona, Joan Jolís, 1696, f. ¶¶¶ 4 (poema descrit a PCEM).
En castellà:
4. Inc.: «Contava Teresa un día» (glossa), dins Josep Dalmau, Relación de la solemnidad con que se han celebrado en la ciudad de Barcelona las fiestas a la beatificación de la madre santa Teresa de Jesús…, Barcelona: Sebastià Matevad, 1615, f. 60. En el mateix certamen poètic, per cert, també hi va participar Dídac Bisbe i Vidal amb un poema en llatí (f. 19-19v).
5. Inc.: «El horno dó se labra el vidrio claro» (sonet), dins Dalmau, Relación, f. 70.
II. Prosa
6. Tratado de las comedias en el qual se declara si son lícitas…, Barcelona: Jeroni Margarit, 1618 (comentat a Mimesi). És una obra envoltada d’una certa polèmica des que Torres Amat, a l’entrada que va dedicar a Bisbe i Vidal a les Memorias (1836) —potser induït per una mala lectura de Nicolás Antonio (BHN, I, 690, s. v. «Ioannes Ferrer»), que depèn de la Bibliotheca scriptorum Societatis Iesu, de N. Southwell, Roma, 1676, p. 448-449—, n’atribuí l’autoria al jesuïta Joan Ferrer, sense justificar-ho. A partir d’aquí s’ha anat repetint, sense cap fonament, que Fructuós Bisbe i Vidal era un pseudònim d’aquest jesuïta. La confusió podria venir del fet que, uns anys després, el nostre autor va editar una obra de Ferrer, el nom del qual no apareix a la portada: Memorial de algunos tratados espirituales… (2 vol., Barcelona: Pere Lacavalleria, 1627; vegeu més avall); com ja advertia el Catálogo razonado de obras anónimas y seudónimas de autores de la Compañía de Jesús, de J. E. de Uriarte (vol. V, Madrid, 1916, núm. 6603), va ser el mateix Bisbe i Vidal qui, a la dedicatòria del primer volum, va atribuir l’obra a Ferrer: «[…] D’este argumento llegaron a mis manos unos papeles del padre maestro Juan Ferrer, calificador del Santo Oficio de la misma Compañía de Jesús, muy curiosos y píos, leýlos […]. Traté de sacarlos a luz para provecho y bien de todos, y hallé resistencia y contradición en su autor. Finalmente pude obtener licencia que se imprimiessen en mi nombre […]».
7. Carta a Pierre-Jean Fabre, en llatí (Barcelona, 21 d’abril [11 cal. maig] de 1625), inclosa dins Pierre-Jean Fabre, Panchymici seu Anatomiae totius universi […] opus in quo de omnibus quae in coelo et sub coelo sunt spagyrice tractatur, I, Tolosa: Petrus Bosc, 1646, f. é i-ij; inc.: «Cum soliti sint adolescentes, non minus tempus honeste occupandi quam ingenii exercendi gratia, in domo mea convenire» (sobre la pedra filosofal i l’alquímia). Hi consta com a «Fructuosus Bisbe et Vidal, barcinonensis, utriusque iuris doctor». (Informació de José Rodríguez.)
8. Dedicatòria a la duquessa de Cardona i Sogorb de [Joan Ferrer], Memorial de algunos tratados espirituales compuestos y recogidos de diversos autores por un p[adre] de la Compañía de Jesús, y hechos imprimir por el dotor Fructuoso Bisbe Vidal, dividido en dos partes, dirigido a la excelentíssima doña Catalina Fernández de Córdova y Figueroa, duquessa de Cardona, Segorbe, &c. Primera parte, i Parte segunda del Memorial de algunos tratados espirituales, dirigida al excelentíssimo don Juan Sentís, obispo de Barcelona (2 vol., Barcelona: Pere Lacavalleria, 1627, vol. I, f. †3-3v). «A doña Catalina Fernández de Córdova y Figueroa, excelentíssima duquessa de Cardona y Segorbe, etc.»; inc.: «Dos cosas, excelentíssima señora, dixo el Eclesiástico, suelen coronar a los ancianos, que son sabiduría y temor de Dios»; signada a «Barcelona, noviembre 18, 1627. De vuestra excelencia capellán, el dotor Fructuoso Bisbe y Vidal».
9. Anatomía de la alchimia… El nou manuscrit descrit més amunt. L’autor encara hi consta com a doctor en ambdós drets.
Isidor Bisbe i Vidal, jesuïta
No sé quin grau de parentesc unia Fructuós i el jesuïta Isidor Bisbe i Vidal (m. 1657), potser un fill o un nebot. Identifico aquest últim amb el «pare Bisbe Vidal» de la Companyia de Jesús que les fonts de mitjan segle XVII documenten com a predicador insigne. Reuneixo aquí les dades aplegades sobre aquest personatge i la producció teatral i homilètica; l’homonímia deu explicar que en alguna obra (Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya) s’afirmi erròniament que Fructuós havia estat jesuïta. En tot cas, els dietaris de la Generalitat de 1653 distingeixen clarament entre el canonge i el jesuïta.
Quan encara no havia fet els quatre vots, el 1650, el germà («hermano») Isidor Bisbe i Vidal va escriure un diàleg sobre la Immaculada Concepció, sembla que en castellà. El citat Uriarte (Jesuitas españoles que escribieron sobre la Inmaculada Concepción…, Madrid, 1904, núm. 403) en descriu un manuscrit en quart, no localitzat:
Diálogo en alabanza de la Inmaculada Concepción de María santísima, compuesto por el H. Isidoro Bisbe y Vidal, y representado el 1650 por los congregantes en el colegio de la Compañía de Jesús de Nuestra Señora de Belén, de Barcelona.
El 24 d’abril de 1653, segons que reporten els dietaris de la Generalitat, «predicà lo pare fra Tª. … Bisbe Vidal, de la Companyia de Jesús», el sermó pels diputats i oïdors difunts.
El febrer de 1656, durant les festes organitzades per Santa Maria del Mar sobre la Immaculada Concepció, «predicó las grandezas de María siempre pura, siempre santa, el padre Bisbe Vidal, de la Compañía de Jesús, con facundia, agudeça y aplauso» (Francesc Modolell i Costa, Justa poética consagrada a las festivas glorias de María en su Inmaculada Concepción mantenida en la parroquial iglesia de Santa María del Mar de Barcelona…, Barcelona: Narcís Cases, 1656, p. 30).
El seu nom apareix citat, encara, com a Isidre Bisbe i Vidal, entre 1654 i 1657, en documentació referent a l’ermita de Santa Maria de les Feixes, a la finca de Can Canaletes (Cerdanyola del Vallès), de la qual va fer donació a la Companyia.
Isidor («Isidorus») Bisbe i Vidal va morir a Barcelona el 28 d’octubre de 1657 (J. Feyér, Defuncti secundi saeculi Societatis Jesu 1641-1740, I, Roma, 1985, p. 130).
Última actualització: 24 de juliol de 2025
Vademècum 
1 Comment