Diplomatari Borja, 6-7: Archivio di Stato de Siena: La correspondència diplomàtica entre Calixt III i Siena (1455-1458), 2 vol., a cura de Francesco Senatore (dir.), Rita Saviano i Veronica Mele, València: Editorial Tres i Quatre; Institut Internacional d’Estudis Borgians, 2023, 320 + 454 p., il. ISBN 987-84-17469-76-4 i 978-84-17469-77-1.
Amb els dos últims lliuraments del Diplomatari Borja continua la sèrie dedicada a la documentació borgiana conservada en fons no catalans, inaugurada amb el volum 5, el 2014, a cura d’Ivan Parisi, que se centrava en els protocols de Camillo Beneimbene, notari romà del papa Alexandre VI.
Amb aquests dos volums tornem als anys del pontificat de Calixt III (1455-1458), en aquest cas a la documentació conservada a l’Archivio di Stato de Siena sobre un dels conflictes successius a la pau de Lodi que van marcar el breu govern del primer papa Borja: la campanya del condottieroGiacomo Piccinino, protegit per Alfons el Magnànim, contra la república de Siena i la política de defensa d’aquesta, que s’ha de situar en el marc més general del xoc entre la visió política de Calixt i el Magnànim, antic senyor seu i ara rei de Nàpols.
Els orígens del Diplomatari Borja sienès remunten més de quinze anys enrere, quan el seu director, el doctor Francesco Senatore (Università degli Studi di Napoli Federico II), va presentar una contribució sobre el fons documental referent a l’afer de Siena al II Simposi Internacional sobre els Borja, celebrat a València i Gandia el novembre de 2007. La ponència va ser publicada posteriorment al número 2 (2008-2009) de la Revista Borja: Revista de l’IIEB, amb el títol “Callisto III nelle corrispondenze diplomatiche italiane. La documentazione sui Borgia nell’Archivio di Stato di Siena”. Poc abans, Senatore havia acceptat la proposta de l’IIEB de publicar aquells documents a la sèrie Diplomatari Borja. El projecte, endarrerit per motius diversos, va comptar en un primer moment amb la col·laboració de Veronica Mele i, més endavant, de Rita Saviano, investigadora que s’ha especialitzat en una figura que té una presència destacada al Diplomatari, el bisbe de Siena i cardenal Enea Silvio Piccolomini, successor de Calixt amb el nom de Pius II.
Els dos volums del Diplomatari sienès contenen l’edició anotada de 397 documents en italià i llatí localitzats a l’Archivio di Stato de Siena: les cartes adreçades per Calixt a la ciutat de Siena, les lletres d’aquesta al papa, la correspondència de les autoritats de la ciutat amb els seus ambaixadors i altres informants presents a la cúria romana, així com cartes de membres de la família Borja (els nebots Pere Lluís de Borja, capità de les tropes pontifícies, el seu lloctinent Galceran de Borja i Roderic de Borja, cardenal i futur papa Alexandre VI). S’hi recullen tant originals com còpies de registre i registres protocol·laris d’aquestes últimes. La introducció inclou una cronologia dels principals esdeveniments esmentats als documents i una llista de les ambaixades de Siena a Roma en temps de Calixt III. L’anotació dels documents es dedica sobretot a identificar personatges i llocs, i a contextualitzar els fets que s’hi esmenten. El segon volum es tanca amb un índex onomàstic general.
A la mateixa introducció, els curadors resumeixen l’argument principal que va originar l’elaboració de la documentació a les cancelleries de Siena i el Vaticà aquí editades (I, p. 11-12):
És ben sabut que, d’ençà de les primeres setmanes del seu pontificat, Calixt III xocà amb el seu principal mentor, Alfons IV el Magnànim, contra el qual defensà l’autonomia i el prestigi de la seu pontifícia. El motiu de la polèmica en les relacions entre Alfons i Calixt els anys 1455-1456 i, en general, en l’equilibri polític italià immediatament després de la pau de Lodi (9 d’abril de 1454) i de la formació de la lliga itàlica entre els cinc principals estats de la península (Nàpols, 28 de gener de 1455) fou el condottiero Giacomo o Jacopo Piccinino (1423-1465), que, acomiadat de Venècia, ocupà amb traïdoria alguns centres de la república sienesa —el primer fou Cetona, el 19 de juny de 1455. Pressionat pels exèrcits del duc de Milà, Francesco Sforza, i del pontífex, el condottiero, que gaudia del suport gens dissimulat del rei Alfons, es refugià inicialment a Castiglione della Pescaia (10 de juliol), a la costa toscana i sota domini aragonès, i després s’atrinxerà a la sienesa Orbetello (15 d’octubre), en una posició inexpugnable per a qui disposés d’avituallament per mar.
Les feixugues negociacions entre Siena i el rei aragonès, amb la mediació de Calixt III, i que també comptaven amb l’important compromís diplomàtic esforzesc, no conduïren a cap solució fins al 31 de maig de 1456 (acord de Nàpols). Piccinino, que es beneficià d’un oportú pagament satisfet pel rei, el papa i la república toscana, retornà Orbetello a Siena el mes de setembre següent. La seva empresa revelà la feblesa de la lliga guanyadora i dificultà la preparació de l’expedició antiturca, un punt significatiu del programa politicoeclesiàstic de Calixt III. […]
La crisi de Piccinino vinculà profundament la república sienesa al pontífex valencià. Gràcies al caràcter resolutiu de Calixt, Siena s’alliberà sobtadament de la protecció del rei Alfons, de difícil gestió, i se situà en l’òrbita dels Estats Pontificis. La protecció de Calixt III, de fet, serví de preludi a la del seu successor, el sienès Enea Silvio Piccolomini —papa Pius II de 1458 a 1464—, a qui Calixt havia elevat al cardenalat. […]
Els fons arxivístics italians ens tenen avesats a la riquesa informativa i a la qualitat estilística i retòrica de la correspondència intercanviada entre els ambaixadors i la senyoria que els trametia. El mateix Senatore, amb Francesco Storti i Bruno Figliuolo, és un dels responsables d’una col·lecció modèlica en la publicació d’aquesta tipologia documental, “Fonti per la storia di Napoli aragonese”, dirigida per Mario del Treppo (†). En alguns casos, els informes dels ambaixadors tenen una qualitat literària indiscutible —només cal pensar en els de Maquiavel sobre la seva legació davant de Cèsar Borja. Més enllà de les notícies sobre el desenvolupament de la seva missió diplomàtica i les primeres valoracions polítiques sobre els seus resultats, aquests informes sovint aporten detalls sobre els procediments i les rutines de l’activitat diplomàtica, sobre el funcionament de la cort que els rep i, fins i tot, sobre les autoritats davant de les quals es presenten. El cas dels ambaixadors sienesos no és cap excepció: als informes es reprodueixen frases en estil indirecte del pontífex i, en algun cas, en un estil directe que pot arribar a traspuar una certa complicitat amb l’enviat:
Disse la sua santità: “Dici tu davero?” “Padre santo, sì”. Iterum sorridendo replicò: “Dicimi tu davero seu bene quello che altre volte m’ài detto de fatti suoi?” […] (Doc. 368)
[Parla el papa] “Io t’ò detto tutto tiene in te, altra volta t’ò detto avere communicato techo quello che a nissuno altro etiandio con li miei nipoti”. (Doc. 369)
Sens dubte, aquestes entrevistes han estat reelaborades en ser posades sobre paper (els curadors es demanen si potser el papa no s’hi expressava en català), però, tot i això, n’emergeix un retrat de Calixt compartit amb altres fonts: autoritari i controlador del detall dels afers, de dicció de vegades abrupta, però de qui, al capdavall, depèn la seguretat de Siena; de fet, els retrets del papa als ambaixadors alternen amb declaracions de la seva voluntat de protegir la república:
Risposemi la sua santità: “[…] et non voglo che la maestà del re, che à fatto questa pace, sia truffato; ma voi lo truffate et non stimate né re né altri et truffatemi de queste cose, et non vedete quanto sete impotenti et che avete bisogno de l’altri; et se non fussero l’altre potentie, sareste perduti”, etc. (Doc. 268)
In questa materia dissemi aveva scripto quattro o cinque brevi et credeva lui avesse ubidito, pur, bisognando, era aparechiato, el quale io trarrò et mandaròllo, et qui mise conclusione: “Adtendete a le victualie et alle altre cose lassate adtendere a me, et non dubitate, et confortatevi che mai vi abandonarò, et tanto farò per voi, quanto per la mia persona”, et ogni volta ne parla più caldo et più acceso. (Doc. 217)
Com recorden els curadors, l’especial protecció dispensada pel pontífex a Siena va prendre forma coetàniament a la ciutat en l’encàrrec d’algunes obres d’art de caràcter celebratiu, com ara la famosa tauleta de Sano di Pietro (1456), en què la Mare de Déu lliura a Calixt la protecció de la ciutat (“A te di Siena ormai la cura rendo”) i el papa l’accepta (“A Siena non torrami altro che morte”).
(Imatge destacada: Sano di Pietro, “La Mare de Déu encomana Siena al papa Calixt III” (detall). Pinacoteca Nacional de Siena)
Vademècum 