Deia Joan Fuster que «Un bon llibre sempre és una provocació» i puc donar fe que el seu aforisme no anava desencaminat, atés que dues provocacions m’han entretingut els darrers anys. La primera va ser la de Francesc de Borja, el duc sant, biografia novel·lada de Josep Piera que vaig presentar a Oliva junt a Àngels Gregori. Era una nit tempestuosa del mes de març de 2010, any de celebració del 500 aniversari del naixement del darrer Borja universal. A mi em va tocar parlar sobre les malalties del personatge i allò em va despertar l’interés, conduint-me a l’immens epistolari que els jesuïtes van recopilar en cinc volums, els Monumenta Borgia, als quals s’afegien dos més, recollits per Enrique García Hernán. És clar que els 2.769 documents que vaig haver de llegir i rellegir anaven molt més enllà de les pròpies xacres del protagonista. Allí eixien una sèrie de corresponsals amb el seu estil d’escriptura i la seua pròpia mirada a la salut. A més de les descripcions de símptomes o malalties, hi eren els aspectes causals, incloses la violència i les guerres, els preventius i els curatius, les medicines simples i les composicions, els aliments i els agents sanitaris, encapçalats per metges, apotecaris i barbers, però als que calia afegir homes i dones no professionals amb activitat també guaridora. En definitiva, tot un món divers que, des del punt de mira del pacient o del seu entorn, reflectia o reinterpretava el galenisme vigent d’aquella època. Fins i tot emergia d’aquella ingent paperassa un grup minoritari de 226 dones, les cartes de les quals parlaven més sovint de salut que les escrites per homes. Tota aquesta informació, analitzada i contrastada amb els estudis relacionables, va donar lloc al llibre Malalties i remeis. El volum, subtitulat La salut en la correspondència de Francesc de Borja, era editat per les PUV i apareixia el 2018. Fou precisament en una de les visites a la llibreria de la Universitat de València en què vaig entropessar amb l’altra provocació, l’obra d’Eulàlia de Ahumada Epistolaris d’Hipòlita Roís de Liori i d’Estefania de Requesens, publicada el 2003. En fullejar les pàgines, vaig descobrir un autèntic tresor. La recopilació, a més del valuós estudi introductori, contenia cartes del segle XVI escrites per dues dones en què les qüestions de salut tenien una presència constant. Vaig tardar una mica a decidir-me, sabedor de la llarga tasca que m’esperava, però la temptació era massa forta i el confinament pel COVID va propiciar l’inici del treball finalitzat recentment.
La nova publicació, Cartes i salut al segle XVI: Hipòlita Roís de Liori i Estefania de Requesens, apareguda a la tardor de 2024, està coeditada per les PUV i la UAB. Encara que segueix la línia metodològica de l’anterior, presenta una sèrie de singularitats certament atractives que poden estimular la curiositat lectora. Per una banda hi ha l’idioma de les cartes, un català del segle XVI molt proper a l’actual. A més a més, es tracta d’un epistolari femení en què la mare valenciana i la filla catalana es conten els afers íntims de la vida quotidiana, on la salut és un assumpte primordial. La primera és filla del baró de Riba-roja de Túria i la segona, fruit del matrimoni d’Hipòlita amb Lluís de Requesens, governador de Catalunya. Estefania es casa amb Juan de Zúñiga, un noble castellà, fadristern i home de confiança de l’emperador, que el reclama a la seua vora per fer-lo tutor del primogènit Felip. Hipòlita i la filla mantenen entre elles i els seus servidors o familiars una activa correspondència, que es mou en un triangle geogràfic molt concret: Barcelona i les baronies de Martorell i Molins de Rei, per una banda, València i Riba-roja, per altra, i finalment l’àmbit de la cort imperial de Carles V i Isabel de Portugal, amb els nuclis principals de Madrid, Valladolid i Toledo. Mare i filla parlen sovint de la salut pròpia o aliena, que no sols descriuen, sinó que tracten de millorar amb les seues actuacions preventives o curatives, com a veritables agents de salut domèstica, un aspecte omnipresent a les cartes. La violència i especialment les guerres, encara que apareixen, tenen menor presència que al llibre anterior, potser per l’escassa propensió femenina cap a aquests temes. Per contra, els aliments, els remeis casolans, els productes d’higiene i els cosmètics gaudeixen d’una ampla representació. Estefania, en edat fèrtil, va encadenant els embarassos, l’evolució dels quals és contada sense eludir detalls, incloses les malalties i la cura dels nadons, dels quals pocs arriben a l’edat adulta. Hipòlita busca una herbeta rara, com la «llengua de serp», per administrar a la neta o mana fer alguna confecció farmacèutica, com la triaga de poncir. La filla elabora citronat i altres dolços que sa mare li ha ensenyat, mana fer aigua de roses o demana a sa mare pólvora per a les dents que l’emperadriu precisa. Al si de la correspondència apareixen veritables microrelats com el mal de sement del criat Saula, la mort del jove príncep del Piemont o l’intent de fugida de l’esclava Magdalena. En resum, 743 notícies procedents de 226 cartes estudiades que representen un univers on el públic lector curiós o especialitzat podrà trobar una mirada femenina a la salut del segle XVI. Hipòlita i Estefania són un paradigma de dones nobles guaridores que van sorgint del pou històric. Elles pertanyen a l’elit lletrada, però també representen d’alguna forma una densa xarxa de comares, herboristes, guaridores o curanderes que cal rescatar de l’oblit. Es tracta de dones que s’ocupen de la salut de familiars i veïns, la majoria dels quals no tenen accés als professionals universitaris de la medicina, escassos en nombre i fora de les possibilitats econòmiques del poble pla. El text inclou també alguns fragments literaris, preferentment escrits en català i de cronologia coetània o anterior, atesa la presència de referències a la salut en la prosa o els versos de qualsevol època. Tant en aquest treball com en el previ, he assumit el repte de desfer el «nefast malentés» que «ha volgut fer rivals la ciència de la poesia […], la medicina acadèmica de totes les altres maneres d’assistir i de guarir», com deia fa prop de 40 anys el metge etnobotànic Joan Pellicer. Em satisfà especialment la inclusió de dos escrits que obrin el llibre, la presentació de Laia de Ahumada i el pròleg de María Luz López Terrada. Una i l’altra no sols van acceptar immediatament la meua petició, sinó que em van ajudar a millorar alguns aspectes del text final.
Desitge que tant l’estudi de la salut a l’epistolari borgià com el de la col·lecció d’Hipòlita i Estefania tinguen un camí fructífer. Si Malalties i remeis i Cartes i salut al segle XVI assoleixen una certa capacitat “provocadora”, haurà pagat la pena l’esforç d’aquests anys.
Nota final
El 28 d’octubre passat vaig anar a València per recollir els primers volums del nou llibre. El viatge va ser tranquil i la conversa amb l’editora Maite Simón, agradable, com correspon al naixement d’una nova criatura impresa. L’oratge es va mantenir nuvolós, però ni tan sols vaig obrir el paraigua quan plovisnava en arribar a Gandia. Al dia següent, però, la maleïda DANA assolava diverses comarques del País Valencià, causant destrucció i mort. El tren de València a La Safor ha tardat un mes i mig a circular novament. Aquestes són les primeres ratlles que escric des d’aquella calamitat que cal superar amb solidaritat i reflexió.
M'agradaS'està carregant...
Relacionats
1 Comment
Els dos llibres son totalment recomanables. Escrits amb un llenguatge acurat però senzill ens apropen a una visió diferent de la història de la medicina, lluny dels canals acadèmics habituals. Francesc Devesa acaba de provocar-nos amb un bon llibre, com deia Fuster. Enhorabona Paco!
Deia Joan Fuster que «Un bon llibre sempre és una provocació» i puc donar fe que el seu aforisme no anava desencaminat, atés que dues provocacions m’han entretingut els darrers anys. La primera va ser la de Francesc de Borja, el duc sant, biografia novel·lada de Josep Piera que vaig presentar a Oliva junt a Àngels Gregori. Era una nit tempestuosa del mes de març de 2010, any de celebració del 500 aniversari del naixement del darrer Borja universal. A mi em va tocar parlar sobre les malalties del personatge i allò em va despertar l’interés, conduint-me a l’immens epistolari que els jesuïtes van recopilar en cinc volums, els Monumenta Borgia, als quals s’afegien dos més, recollits per Enrique García Hernán. És clar que els 2.769 documents que vaig haver de llegir i rellegir anaven molt més enllà de les pròpies xacres del protagonista. Allí eixien una sèrie de corresponsals amb el seu estil d’escriptura i la seua pròpia mirada a la salut. A més de les descripcions de símptomes o malalties, hi eren els aspectes causals, incloses la violència i les guerres, els preventius i els curatius, les medicines simples i les composicions, els aliments i els agents sanitaris, encapçalats per metges, apotecaris i barbers, però als que calia afegir homes i dones no professionals amb activitat també guaridora. En definitiva, tot un món divers que, des del punt de mira del pacient o del seu entorn, reflectia o reinterpretava el galenisme vigent d’aquella època. Fins i tot emergia d’aquella ingent paperassa un grup minoritari de 226 dones, les cartes de les quals parlaven més sovint de salut que les escrites per homes. Tota aquesta informació, analitzada i contrastada amb els estudis relacionables, va donar lloc al llibre Malalties i remeis. El volum, subtitulat La salut en la correspondència de Francesc de Borja, era editat per les PUV i apareixia el 2018. Fou precisament en una de les visites a la llibreria de la Universitat de València en què vaig entropessar amb l’altra provocació, l’obra d’Eulàlia de Ahumada Epistolaris d’Hipòlita Roís de Liori i d’Estefania de Requesens, publicada el 2003. En fullejar les pàgines, vaig descobrir un autèntic tresor. La recopilació, a més del valuós estudi introductori, contenia cartes del segle XVI escrites per dues dones en què les qüestions de salut tenien una presència constant. Vaig tardar una mica a decidir-me, sabedor de la llarga tasca que m’esperava, però la temptació era massa forta i el confinament pel COVID va propiciar l’inici del treball finalitzat recentment.
La nova publicació, Cartes i salut al segle XVI: Hipòlita Roís de Liori i Estefania de Requesens, apareguda a la tardor de 2024, està coeditada per les PUV i la UAB. Encara que segueix la línia metodològica de l’anterior, presenta una sèrie de singularitats certament atractives que poden estimular la curiositat lectora. Per una banda hi ha l’idioma de les cartes, un català del segle XVI molt proper a l’actual. A més a més, es tracta d’un epistolari femení en què la mare valenciana i la filla catalana es conten els afers íntims de la vida quotidiana, on la salut és un assumpte primordial. La primera és filla del baró de Riba-roja de Túria i la segona, fruit del matrimoni d’Hipòlita amb Lluís de Requesens, governador de Catalunya. Estefania es casa amb Juan de Zúñiga, un noble castellà, fadristern i home de confiança de l’emperador, que el reclama a la seua vora per fer-lo tutor del primogènit Felip. Hipòlita i la filla mantenen entre elles i els seus servidors o familiars una activa correspondència, que es mou en un triangle geogràfic molt concret: Barcelona i les baronies de Martorell i Molins de Rei, per una banda, València i Riba-roja, per altra, i finalment l’àmbit de la cort imperial de Carles V i Isabel de Portugal, amb els nuclis principals de Madrid, Valladolid i Toledo. Mare i filla parlen sovint de la salut pròpia o aliena, que no sols descriuen, sinó que tracten de millorar amb les seues actuacions preventives o curatives, com a veritables agents de salut domèstica, un aspecte omnipresent a les cartes. La violència i especialment les guerres, encara que apareixen, tenen menor presència que al llibre anterior, potser per l’escassa propensió femenina cap a aquests temes. Per contra, els aliments, els remeis casolans, els productes d’higiene i els cosmètics gaudeixen d’una ampla representació. Estefania, en edat fèrtil, va encadenant els embarassos, l’evolució dels quals és contada sense eludir detalls, incloses les malalties i la cura dels nadons, dels quals pocs arriben a l’edat adulta. Hipòlita busca una herbeta rara, com la «llengua de serp», per administrar a la neta o mana fer alguna confecció farmacèutica, com la triaga de poncir. La filla elabora citronat i altres dolços que sa mare li ha ensenyat, mana fer aigua de roses o demana a sa mare pólvora per a les dents que l’emperadriu precisa. Al si de la correspondència apareixen veritables microrelats com el mal de sement del criat Saula, la mort del jove príncep del Piemont o l’intent de fugida de l’esclava Magdalena. En resum, 743 notícies procedents de 226 cartes estudiades que representen un univers on el públic lector curiós o especialitzat podrà trobar una mirada femenina a la salut del segle XVI. Hipòlita i Estefania són un paradigma de dones nobles guaridores que van sorgint del pou històric. Elles pertanyen a l’elit lletrada, però també representen d’alguna forma una densa xarxa de comares, herboristes, guaridores o curanderes que cal rescatar de l’oblit. Es tracta de dones que s’ocupen de la salut de familiars i veïns, la majoria dels quals no tenen accés als professionals universitaris de la medicina, escassos en nombre i fora de les possibilitats econòmiques del poble pla. El text inclou també alguns fragments literaris, preferentment escrits en català i de cronologia coetània o anterior, atesa la presència de referències a la salut en la prosa o els versos de qualsevol època. Tant en aquest treball com en el previ, he assumit el repte de desfer el «nefast malentés» que «ha volgut fer rivals la ciència de la poesia […], la medicina acadèmica de totes les altres maneres d’assistir i de guarir», com deia fa prop de 40 anys el metge etnobotànic Joan Pellicer. Em satisfà especialment la inclusió de dos escrits que obrin el llibre, la presentació de Laia de Ahumada i el pròleg de María Luz López Terrada. Una i l’altra no sols van acceptar immediatament la meua petició, sinó que em van ajudar a millorar alguns aspectes del text final.
Vademècum 
Els dos llibres son totalment recomanables. Escrits amb un llenguatge acurat però senzill ens apropen a una visió diferent de la història de la medicina, lluny dels canals acadèmics habituals. Francesc Devesa acaba de provocar-nos amb un bon llibre, com deia Fuster. Enhorabona Paco!
M'agradaM'agrada