El Cançoner de Riudellots (Cançoneret Rovirola): noves mirades sobre un recull de nadales de començaments del segle XVI

:: Maria TOLDRÀ ::

:: Elvis MALLORQUÍ (coord.); Jaume FÀBREGA; Francesc FELIU; Ester LLOP; Pep VILA, El Cançoner de Riudellots: Nadales d’una parròquia gironina dels anys 1507-1508, Riudellots de la Selva: Ajuntament; Editorial Gavarres, 2024, 280 p., il. ::

A primera vista, el llibre que presento avui és una nova edició del manuscrit que a la bibliografia se sol conèixer, des de l’edició de Romeu i Figueras que cito més avall, com a Cançoneret Rovirola. Es tracta d’un recull de trenta-set poesies —nadales, la majoria— en català, excepte tres en llatí i castellà, copiat a Riudellots entre 1507 i 1508. Les peces són anònimes, llevat de la número 15 («Ave Maria, bé us deveu alegrar»), de la qual s’indica que l’ha fet un tal Adrià («Adrianus me fecit»). El manuscrit, conservat a la Biblioteca de Catalunya (ms. 111; MCEM 20) ha estat editat diverses vegades, parcialment o íntegrament, des de finals del segle XIX fins avui, i és especialment valorat per ser un dels testimonis més importants, per la quantitat de textos que conté, de la tradició de la nadala catalana medieval. L’edició acadèmica de referència continua sent la que Josep Romeu i Figueras va incloure en el volum Cançons nadalenques del segle XV (Barcelona: Editorial Barcino, 1949), represa parcialment en el seu Corpus d’antiga poesia catalana (ibídem, 2000).

Començo pel final: el capítol 10 del llibre que acaben de publicar l’Ajuntament de Riudellots de la Selva i l’Editorial Gavarres conté l’edició del manuscrit, basada en la de Romeu i amb propostes puntuals d’esmena a la seva transcripció. Es presenta en versió regularitzada ortogràficament segons la normativa actual, bo i respectant el gruix de les característiques morfològiques, sintàctiques i lèxiques del clàssic. Els pocs casos en què s’intervé en aquestes s’identifiquen entre claudàtors o es justifiquen amb la nota corresponent. L’aparat final de comentaris i notes a cada poema està pensat tant per al lector especialitzat (que hi trobarà una breu ressenya de les edicions anteriors) com per al públic general (notes sobre el significat de paraules i construccions en desús). El resultat és un nou exemple d’una línia de treball represa els últims anys per algunes editorials del país, que té l’objectiu d’adaptar els clàssics catalans als hàbits de lectura del públic modern no especialitzat, més enllà del públic escolar a què es destinaven altres iniciatives semblants, sense renunciar a la integritat i la literalitat del text ni a explicar el context històric i cultural en què es va produir.

Si aquesta tasca d’actualització dels clàssics ja és sempre meritòria, el llibre ofereix encara un altre al·licient: els nou capítols o estudis introductoris d’un equip de cinc investigadors de diferents disciplines, coordinats per l’historiador Elvis Mallorquí, que s’ocupen d’aspectes diversos del manuscrit i els seus poemes i del context en què es va copiar. Ja avanço que, d’entrada, l’investigador hi trobarà tres avenços importants respecte al que sabíem de l’on i el qui de la seva confecció, sobre la qual el manuscrit ofereix aquesta nota, que ha donat peu a diferents interpretacions:

Aquest cansoner hés de mi, mossèn Barthomeu Rovirolla, prevere, fet per mans de mossèn Martorià Plaje, prevere, stant en Ridelots en l’ay mill D e vuyt. Fon fet dit libre en l’ay mill D e VII. (f. 1v)

El capítol 4 del llibre (redactat per Mallorquí) resol el dubte plantejat per Romeu sobre la identificació de «Ridelots» amb Riudellots de la Selva o amb Riudellots de la Creu a favor del primer, entre altres arguments per la localització d’un antic mas Rovirola en aquell lloc. Entre els membres de la família que l’ocupava, de la qual es conserva l’arxiu patrimonial a l’Arxiu Comarcal de la Selva, hi ha documentat un Bartomeu Rovirola, obtentor del benefici de la confraria de Santa Maria de Riudellots el 1533, probablement l’homònim propietari del manuscrit que apareixia a la nota anterior («hés de mi»). Això justificaria la nova denominació de Cançoner de Riudellots per al ben conegut Cançoneret Rovirola. Al capítol 8 (escrit per la musicòloga Ester Llop) es donen dades biogràfiques sobre el copista («fet per mans de»), el també prevere Marturià o Martirià Plaja, de La Bisbal, que va fer carrera a la cúria del bisbe de Girona i està documentat fins al 1523.

El capítol 1 (signat per Mallorquí i pel filòleg Pep Vila) conté una descripció del manuscrit de la Biblioteca de Catalunya, la història de la seva transmissió, les edicions i la bibliografia sobre el tema.

El capítol 2 (Vila) presenta els treballs que Romeu i Figueras va dedicar al manuscrit a la llum dels seus estudis sobre poesia tradicional i dramatúrgia medieval, i emmarca les peces del cançoner en el context dels textos dramàtics coetanis de tema nadalenc. Recordem que els fragments dialogats d’algunes nadales s’han relacionat amb els antics drames litúrgics.

El capítol 3 (del filòleg Francesc Feliu) ofereix una descripció analítica de la llengua del cançoner: a més d’assenyalar la competència gràfica del copista, un clergue format en la tradició escripturística catalana, indica el caràcter culte d’una part del lèxic i d’algunes construccions dels poemes, que conviu amb la presència d’elements populars —alguns rebutjats explícitament pels prescriptors coetanis (per exemple les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols)—, d’arcaismes i d’uns pocs fenòmens que apuntarien cap a les parles gironines. També presenta breument aspectes de la mètrica que potser, més enllà de l’anàlisi lingüística estricta, caldria interpretar a la llum de la tradició poètica pròpia: accentuació de pronoms àtons en posició de rima, rima entre ee i oo obertes i tancades, pronúncia de –r final, etc.

Els capítols 4-6 (Mallorquí) se centren en la societat, les institucions eclesiàstiques i les activitats religioses de la parròquia gironina on es va elaborar i/o difondre el manuscrit. Tot i que ni aquest ni la documentació arxivística no conserven cap traça d’un possible cant a Riudellots de la Selva de les nadales que s’hi copien, la col·lecció de poesia tradicional de temàtica religiosa (Nadal i la Mare de Déu com a grans protagonistes, la Passió en segon terme) propietat del prevere Rovirola adquireix una nova llum amb el rerefons del que avui sabem sobre la vida parroquial de principis del segle XVI a les comarques gironines, objecte d’altres treballs de Mallorquí, en la qual participava el públic potencial d’aquesta mena de composicions. Com el mateix autor escriu a la introducció:

Aquestes nadales són molt rellevants per entendre la religiositat popular just abans dels grans conflictes religiosos del segle XVI i abans de l’aplicació de les directrius del Concili de Trento. (p. 11)

Així, doncs, en aquells tres capítols s’hi presenta el personal eclesiàstic de la parròquia, s’hi donen notícies sobre la composició i les activitats de la citada confraria de Riudellots —hipotèticament relacionada amb el cançoner a través de la figura de Rovirola—, sobre la vida quotidiana a la parròquia i, a partir de fonts coetànies, sobre les celebracions de Nadal en què es podria encabir el cant de nadales com les del cançoner. No sabem, però, si cap incident local va provocar la composició d’una de les poques peces que s’aparten del contingut nadalenc i marià del recull, la número 37 («Dispost sagristà meu»), un atac contra un clergue anònim (de Riudellots?), sembla que afegida poc després.

El capítol 7 (de l’escriptor i gastrònom Jaume Fàbrega) individualitza les freqüents referències a aliments i menjars dels poemes del cançoner i les comenta a la llum dels antics receptaris de cuina catalans. A banda d’aquestes al·lusions, alguns poemes contenen peticions de menjar adreçades als oients («Ara escoltats»), que en diversos llocs del llibre es relacionen amb les cançons de captiri i amb el costum de les estrenes de Nadal.

El capítol 8 (Llop) es dedica a l’anàlisi musical i literària del manuscrit com a mostra del gènere «cançoner» ‘recull de cançons destinades a ser cantades’, denominació que apareix primerencament al mateix volum, com hem vist. Tot i no dur notació musical, més d’un poema («cantilena») indica la tonada d’altres peces, ben conegudes pel públic destinatari, amb què s’havien de cantar les del present manuscrit, seguint la tècnica del contrafactum, al·ludida amb la fórmula «al so de». L’autora proposa noves identificacions d’algunes d’aquelles peces i estudia els gèneres i l’estrofisme de les poesies del cançoner, a més de les al·lusions a instruments i cantaires.

Finalment, el capítol 9 (Llop) tracta de la difusió i evolució de la peça més coneguda copiada al cançoner, la número 19, «La ball, ball, balletes» («La ballmanetes»), a partir de les edicions del segle XIX, com a exemple d’un procés de tradicionalització, amb notes interessants sobre la censura a què han estat sotmesos alguns passatges fins avui per motius ben diversos.