:: Joan REQUESENS ::
Valldemossa, 15 de maig de 2018.
Va ser una inesperada descoberta. Vaig restar palplantat al seu davant.
Després, en deixar enrere el que havia contemplat, pensava si parlar-ne un dia seria un passatemps, o una reflexió entorn de l’art, o potser una consideració ètica, potser religiosa per a alguns. Segurament una prosa inaprofitable. O sempre oportuna perquè la mort per les guerres i per la violència de tants no ens deixa mai, mai…
El nostre poeta Jacint Verdaguer té una nadala cantable sobre una música popular d’una altra que durant generacions ha estat conegudíssima, si més no fins a la meva. Sense oblidar Josep M. de Sagarra, que en el seu Poema de Nadal remet a la lletra tradicional i, indirectament, a la del poeta de Folgueroles:
«Què li darem a n’el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?…»
És l’alegria, la gran alegria
de veure que encara tenim per consol
la galta freda del Noi que somnia
i el ritme d’aquesta cançó de bressol!
[…]
i anem reprenent el to
de fa mil anys, de sempre i d’ara:
«Què li darem a n’el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?…»
Verdaguer, en la seva «Lo noi de la mare. Cançó del bressol», a la darrera estrofa, escriu:
Mentres Maria el bressava i vestia
veu ses manetes creuades al cor;
prou l’endevina d’amor la joguina,
que fill i mare barregen sos plors.
No plores, no, manyaguet de la mare,
que en la creu dura morirem tots dos.
I per si aquests versos fossin pocs, en la nadala anterior —les dues al llibre Càntics— Verdaguer repeteix el pensament amb paraules que posa en boca de Maria:
—Perletes de l’alba
lo solen rosar,
i avui que és divendres
són gotes de sang.
Lliri que floreixes
la nit de Nadal,
ai! allí al Calvari
com t’esfulleran!
Nadales, cançons en una cova a les afores de Betlem, o a prop de la menjadora d’un estable d’aquest poblet de Judea. Ho narra l’evangeli de Lluc i una pinzellada el de Mateu. Nadales cantades a un infant entre un bou i una mula. Ho conta la tradició.
Vam pujar a la part alta del Museu Municipal de Valldemossa, on trobàrem obres del pintor de Sóller Juli Ramis (1909-1990) i al seu costat altres de pintors europeus amb qui s’havia relacionat, com Bacon, Ernst, Moore, Picasso i Miró. Doncs de Picasso hi havia uns gravats dedicats al tema taurí i allí, la inesperada figuració. Un gravat datat el 2 de març de l’any 1959. És una crucifixió. Jesús a la creu amb cabells i barba esborrifats i entremig de l’embull només es veu l’ull esquerre que et mira rodó, esfereït, t’esborrona i recules. El dibuix de l’ajusticiat és tallat arran dels turmells. A l’alçada de les cames, a dreta i esquerra —tu els veus a esquerra i a dreta—, un cap de toro i un de cavall. No, no els veus. Hi mires un bou i una mula. Els versos de Verdaguer t’han vingut a la memòria immediatament. No admires un tema de toros, no. Et fascina la conjunció d’uns versos amb els traços negres, durs del pintor.
No em vaig pas preguntar quina mena de gravat era, tampoc ara. Ni si es tractava de prova o quin d’una sèrie. Després m’he trobat que Picasso fa fer més d’un gravat el mateix dia sobre aquest tema de toros i un crucificat i se’ls coneix com a crucifixió de Torrijos. No em sembla pas cap referència a un poble de Castella. Penso en l’afusellament del general José María de Torrijos y Uriarte, i els qui moriren amb ell a la platja de Málaga el 1831. Torrijos, il·lusionat i compromès amb la llibertat sota un règim de monarquia absolutista. Picasso, fill de Málaga cinquanta anys després, maleïdor d’un règim dictatorial.
Com li vingué al cap, a Picasso, la idea? Com entendre-la? És l’horror, malgrat l’art de torejar, de la mort d’un brau i a voltes la del cavall del picador esventrat per les banyes que es defensen de llançades? És la incomprensió d’aquesta sang vessada, malgrat que Picasso era gran afeccionat als toros? Va ser un salt a l’horror de tota mort per violència que fa l’home? —també al quadre Guernica el brau és allà i el cavall, torturats, i una mare amb l’infant als braços, mort. No cal el què ni el perquè del pintor. Al museu de Valldemossa, contemplava la mort, una mort molt concreta de la història. Una mort prèvia a tota mitificació i exaltació. Una mort, terrible!, que ha servit per justificar-ne tantes i tantes… horrible!! I el gravat em remetia al naixement d’aquell crucificat entre un bou i una mula.
Sí, perquè ben mirat, el toro que contemplo, capcot, tranquil, ull que esguarda alguna cosa menuda al seu davant, arran de terra, banyes més insinuades que no pas gruixudes i agusades… em sembla més aviat un bou pacífic. Com el cavall també capcot i la mirada més perduda que centrada… Diguem que menys dibuixat que el seu company o mal guixat, com més pelut, talment una mula… Definitivament: l’obra d’art és al teu davant. Hi ha el traç de l’artista. El teu ull, però, duu el tel de la teva manera de ser, de la teva formació, de la circumstància i el moment.
L’estudiós, admirador i amic de Picasso, Josep Palau i Fabre, entre les moltes pàgines que va dedicar a estudiar-lo, n’hi ha unes poques que no sabria pas com classificar: Vides de Picasso. Assaig de biografia pura. Petites proses. Entremig, un diàleg: «Faust-Picasso». Es presenta Mefistòfil, sempre li sobra temps per deixar les pàgines de Goethe i anar a les d’altri, o més exactament, a l’estudi d’un altre a qui oferir la seva transacció mercantil: el geni per l’ànima; aquell, durant una pila d’anys per a qui li compri; aquesta, per a ell al darrer dia. Palau i Fabre ens ho descobreix. Mefistòfil va presentar-se al taller del pintor i el tracte fou mil ànimes per a Picasso si al darrer dia li donava la seva. Bé, exactament «mil i una». Tracte fet. I li lliurà les ànimes de Rembrandt, d’Ingres, de Cézanne, Lautrec, Velázquez, Goya, Van Gogh… L’artista demana i l’altre concedeix. Mil. Ara és l’hora de l’intercanvi final… No encara, en falta una:
FAUST: La teva.
MEFISTO: Com s’entén, la meva?
FAUST: Sí, vull la teva.
L’estira i l’arronsa.
MEFISTO: Tria una altra cosa.
FAUST: No m’interessa.
MEFISTO: I els quadres, i els retrats?
FAUST: Els he venut.
MEFISTO: Lladre! Estafador! Ets pitjor que el…
FAUST: Què deies?
MEFISTO: Res. Maleït siga! (Mefisto es retira amb la cua entre cames.)
FAUST (cridant-lo quan és a la porta): Ei, espera un moment, no et moguis, que et dibuixo!
Sí, Mefisto es maleeix a si mateix perquè l’artista l’ha guanyat i, per torna, l’ha fet servir de tema en un dels seus dibuixos (reproduït al llibre amb una cua curta alçada impúdica).
Picasso, la llibertat de l’artista que ha gosat plantar-nos al davant la mort que ens infligim els uns als altres. La mort que no estalvia l’associació amb un naixement, amb els versos d’un altre, Faust-Verdaguer, que un dia també va rebre la visita…
Va demanar paraules, totes les que necessitava per contar un amor adolescent:
I tu, meu Jordi, si amb ta Guida
tan dolç te fos passar la vida,
ai!, digue-m’ho, que encara amb ma vida i alè
—l’alè i la vida puc tornar-te,
—l’escalfor meva puc donar-te
—i l’esperit que vol deixar-te
boca amb boca tapant-te sortir no el deixaré.
I totes les paraules dures per narrar un cataclisme:
«On ets?» I, ai!, on l’hermosa solia els cors atraure,
lo pèlag responia: «Jo l’he engolida anit;
fes-te enllà!; entre les terres per sempre em vull ajaure;
ai d’elles, ai!, si m’alço per a eixamplar mon llit!»
I les millors de llum i flaire per enlairar la pàtria al cim del Canigó:
Formen son càlzer escarides serres
que plateja l’hivern i l’estiu daura,
grandiós veire on beu olors l’estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
[…]
i en lo cel blau eternes melodies
de l’estrella que naix o que s’apaga,
d’astres i sols i llunes que hi rossolen,
barrejant ses clarors en mòbil dansa,
sos ròssecs, cabelleres i corones
i el suau aleteig de sa volada.
Demanà mots de murmuri i confessió per a ell mateix:
Un dolç secret de ditxa jo cerco de la vida
com l’au cerca en l’arbreda la branca per fer niu,
i adelerat contemplo la volta beneïda
i en son infinit miro lo Món Etern que riu.
Mos somnis de gaubança ja vers en tu volaren,
mes esperances dolces abriga el teu mantell;
tristors i negres penes tan sol en mi es quedaren,
jo em quedo amb lo més pobre… tu em guardes lo més bell.
I més encara perquè el temps ja s’escurçava. Aleshores el destre —s’ho creia— en el maneig d’un bon negoci que es tanca a la darrera hora a favor seu, li concedí les últimes paraules. Però va errar-la:
MEFISTÒFIL: Doncs, tu seràs la meva desgràcia? Tu hauries de respondre: «Fins ara tu has estat la meva, jo ara seré la teva».
I així va ser dictant el vençut els versos.
FAUST: Ahir [Mefistòfil] em digué de part de la Mare de Déu que em cuidàs.
Digué:
Si tens una barraqueta
i s’hi fa una gotera,
procura-la adobar.
Si no, un dia te caurà
tota la teulada entera.
Nota
El llibre:
- Josep PALAU I FABRE, Vides de Picasso. Assaig de biografia pura, Barcelona: Edicions del Mall, 1986, p. 68-72.
Els versos de Jacint Verdaguer:
- Amors d’En Jordi i Na Guideta, cant «L’enramada».
- L’Atlàntida, cant I: «L’incendi dels Pirineus», estrofa XI.
- Canigó, cant II: «Flordeneu», vv. 275-278, 311-317.
- Al cel, poema «Al cel», en l’edició de Pere Tió i Puntí, Folgueroles: Verdaguer Edicions, 2017, p. 181.
Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions, II, Barcelona: Editorial Barcino, 2002, p. 298 i 398.
Vademècum 