Literatura i pandèmia: Un apèndix borgià

:: Maria TOLDRÀ :: Fa unes setmanes es va publicar un llibre que combina amb encert l’oportunisme editorial amb l’interès per una matèria històrica que els successos de l’últim any i mig han tornat a posar en primera línia:

:: Literatura i pandèmia: Antologia de textos, a cura de Montserrat Camps Gaset, Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, 2021 (Filologia UB), 312 p. ISBN: 978-84-9168-698-9. ::

Es tracta d’una antologia de cinquanta textos literaris escrits entre els quaranta segles que van del XIX abans de Crist fins al nostre XXI, i que tenen les epidèmies com a tema central. Són extractes de novel·les, contes, poemes, drames, relacions i cròniques, també d’alguns tractats mèdics antics, escrits en diferents llengües i que es presenten en versió catalana. Entre els autors antologats hi ha grans noms de la literatura occidental, començant pels títols que durant segles i fins a mitjans del XX van constituir els fonaments de la cultura occidental —els textos homèrics i els bíblics— fins a autors contemporanis. La selecció ofereix una àmplia mostra dels temes relacionats amb l’epidèmia com a tòpic literari: la malaltia com a càstig diví, els seus efectes no tan sols sobre l’home —l’acció destructora sobre el cos, l’estigmatització del malalt—, sinó també sobre la societat —el caos i l’anarquia social que segueixen a l’esclat epidèmic—, les seves seqüeles en la psicologia individual i col·lectiva —la por al contagi, la fugida, la indiferència o la negació de la mateixa malaltia. En un altre lloc he publicat una notícia més detallada sobre els temes i els autors representats al llibre i hi remeto el lector que hi estigui interessat.

En alguns textos de l’antologia Literatura i pandèmia, l’epidèmia és simplement un mal imaginat, pur pretext per a la reflexió sobre la condició humana, o apareix com un mal indeterminat, genèric, impossible de relacionar amb un moment històric, però en molts altres casos sí que es pot identificar darrere del text un episodi concret, una epidèmia real que es converteix en l’eix del discurs literari. Aquí hi trobem ben representades les epidèmies històricament més ben conegudes i estudiades, com ara la pesta bubònica, el còlera, la grip espanyola, la poliomielitis o la sida, al costat d’alguna altra que no es pot considerar estrictament com a tal, però que rep un tractament similar a les fonts antigues i per tant és inclosa a l’antologia, com la lepra. El mateix es podria dir d’una altra malaltia no representada al llibre, però que els antics van descriure amb fórmules semblants a les que utilitzaven per a les epidèmies clàssiques: la sífilis. I és ben sabut que el nom dels Borja se li associa sovint en la literatura sobre el tema.

A continuació presento una petita selecció de textos sobre la sífilis amb un clar protagonisme borgià. Són dos fragments, el primer d’un tractat mèdic sobre la malaltia del pas del segle XV al XVI i, el segon, d’una obra dramàtica de finals del XIX. Tots dos, separats per gairebé quatre segles en l’escriptura, donen explicacions ben diverses a l’origen de la sífilis: el primer el cerca entre les autoritats mèdiques i literàries a l’abast dels humanistes coetanis; el segon s’abeura en la mitologia clàssica i cristiana per construir un discurs transgressor dels valors religiosos i morals de la seva època. Seguint el model de la magnífica antologia pandèmica que ha donat peu a la redacció d’aquestes ratlles, precedeixo els dos textos d’una breu notícia de context.

El tractat sobre la sífilis de Pere Pintor[1]

A partir de les darreries del segle XV s’escriuen diverses obres que fan referència a l’emergència d’una malaltia que molts consideren nova, la sífilis, coneguda als textos de l’època com a “morbus gallicus”, ‘mal francès’, i altres denominacions en què el gentilici traeix sovint enemistats polítiques o en què es reutilitza un nom que ja existia, com el “mal de siment” (o “sement”) ben documentat en textos valencians. La malaltia no coincidia exactament amb cap de les repertoriades per la tradició mèdica, i ja aleshores hi havia qui la relacionava amb els nous intercanvis amb les terres més enllà de l’Atlàntic. A simple vista, però, es presentava amb característiques comunes a les epidèmies o “pestilències” que periòdicament assolaven els països europeus: apareixia de sobte, es transmetia amb una gran rapidesa i causava la mort enmig d’uns dolors terribles que desfiguraven el cos. Al caràcter “democràtic” habitual de les epidèmies, s’hi afegia la seva alta incidència entre les classes socials benestants, més medicalitzades que la resta de la població. És precisament aquesta circumstància la que es donava, entre d’altres corts, a la romana del segon papa Borja, Alexandre VI, començant pel seu fill Cèsar, que patia el mal. Això va motivar la redacció de tractats en llatí sobre el mal francès, compostos per metges de la cúria. Dos noms destaquen ben aviat en l’entorn més immediat dels metges pontificis: els valencians Pere Pintor (Xàtiva?, c. 1423 – Roma, 1503) i Gaspar Torrella (València, c. 1452 – Roma, c. 1520), dos professionals d’altra banda, com ha explicat Jon Arrizabalaga, enfrontats en la discussió teòrica i la pràctica curativa d’un pacient concret, un dels malalts de sífilis més il·lustres de l’entorn borgià, el bisbe de Sogorb Bartomeu Martí, mort, segons es deia, a causa de la medicació agressiva que se li havia prescrit. Dels tractats de Pintor i Torrella, que van arribar a la impremta incunable, aquí em limito a presentar uns extractes del primer, adreçat al papa Alexandre VI i intitulat així al colofó: Tractatus de morbo fedo et occulto his temporibus affligente secundum veram doctrinam doctorum antiquorum aluhumata nominato [Tractat sobre la malaltia terrible i oculta que afligeix els nostres temps, dita “aluhumata” segons la veritable doctrina dels doctors antics] (Roma, 1500). Als paràgrafs proemials d’aquest tractat mèdic, que a continuació es tradueixen al català, Pere Pintor parteix de la constatació del brot epidèmic que esclata el 1494 i s’allarga fins al 1499 en què escriu; en presenta de forma general les causes i els símptomes, i es disposa a contrastar aquesta informació amb la tradició mèdica i les autoritats clàssiques per identificar la malaltia amb alguna de les ja descrites i descartar altres hipòtesis.

[…] Crec que no desconeixes, clement i gran pontífex Alexandre sisè, com n’és de necessari per als mortals el coneixement de la medicina. No fou pas sense raó que els antics consideraren que havia estat trobada pels déus mortals; en efecte, sembla més diví que no pas humà entendre les diverses disposicions del cos humà, i és que l’obra del metge és divina o certament molt semblant a la divina. En aquesta qüestió, s’hi ha de treballar amb gran afany, pel fet que la nostra vida humana, per la imperfecció de la seva complexió, composició i unitat, és contínuament vexada per diferents classes de malalties, gairebé innumerables, tal com s’esdevé ara, en els nostres temps, en què el cos humà és atacat per malalties desconegudes, és a saber: des de l’any 1494 fins al present any de 1499 una malaltia desconeguda ha turmentat terriblement una multitud de persones amb diverses menes de dolors i amb pústules de mida diferent, grans i petites, que apareixien a la pell en diverses parts dels membres del cos. El poble de Roma l’anomena “mal francès”, però a la ciutat de València en diuen d’una altra manera, i el mateix fan els homes d’altres regions. Els doctors més savis en medicina no van escriure res sobre la malaltia ni sobre la seva causa, ni en van donar cap cura en els seus escrits, si bé aquesta malaltia s’origina per la influència de Saturn i de Mart, segons l’opinió dels astròlegs […].

[…] De tot el que s’ha dit abans cal entendre que s’arriba al coneixement d’allò que s’ignora a través de l’admiració, especialment en les coses que tracten els filòsofs, i així és molt necessari admirar les meravelles de la filosofia, per tal que a través d’allò que és conegut arribem a la notícia d’allò que ignorem. Així ocorre també en la medicina, que per l’admiració que ens provoca una malaltia que desconeixem podem arribar al seu coneixement, tal com s’esdevé en aquests temps, és a dir, des de l’any 1494 fins al present de 1499, quan encara ens afligeix un mal que el poble de la ciutat de Roma anomena “mal francès”, perquè molts francesos que n’estaven infectats i venien a la ciutat des de les seves regions n’han portat la infecció i han turmentat una multitud de gent d’aquesta ciutat per contagi; i després d’alguns dies també hem tingut notícia que el mal havia atacat gent d’altres regions i per això se li havien imposat noms diferents. Per aquest motiu, doncs, s’ha de dir que la malaltia no s’origina tan sols pel contagi, sinó que la seva veritable causa i més apropiada va ser alguna influència de les estrelles errants; nosaltres hem vist i en som certificats que la causa van ser les diversitats de conjuncions dels planetes, i els eclipses del Sol i de la Lluna, etcètera, tal com demostrarem més avall, al capítol segon, “Sobre les causes”. És per això que, sobre aquesta malaltia i sobre la seva causa eficient, formal, material, ni els metges antics ni els moderns no van donar-ne cap informació certa, ni van dir ni escriure res verídic sobre el seu nom i la seva naturalesa […].

A continuació l’autor discuteix les afirmacions d’Hipòcrates, Joan Alexandrí, Plini i Marcial sobre malalties amb característiques semblants a la sífilis. I conclou:

En aquests senyals [els autors] discrepen; en canvi, en altres concorden. Per això ha estat necessari esbrinar si la malaltia que Plini i Marcial anomenen lichen en grec o mentagra en llatí és semblant a la que ens afecta aquests dies, des de l’any 1494 fins a la fi del 1499 i que encara afligirà la gent per més temps. Per tal d’escatir-ho és digne d’atenció notar que la malaltia que ara ens afecta és un mal que comporta accidents diversos, especialment uns dolors intensos i aguts en molts malalts; en canvi, d’altres no pateixen cap dolor, però tenen pústules de diferents mides, grans i petites; alguns en tenen moltes, d’altres poques; hi ha qui les té escampades pel cap i la cara, però els altres membres n’estan nets; en alguns ocupen tot el ventre, però no n’hi ha cap a la resta de membres del cos; molts en tenen als malucs i a les cames, i, encara, en d’altres estan escampades per tot el cos, etc. Per establir una doctrina completa sobre aquesta malaltia horrible i oculta, a fi de conèixer-la, ens serà necessari inquirir què és quant a la cosa i quant al nom. En segon lloc donarem notícia de quin humor o de quina matèria antecedent i conjunta s’origina aquesta malaltia horrible i oculta. En tercer lloc ens proposem aclarir les causes generals i particulars del seu esclat. En quart lloc posarem els senyals comuns i propis de la seva arribada, i a continuació els bons i mals pronòstics de la malaltia. En cinquè lloc volem escriure un tractament per prevenir-la i per guarir-la. En sisè lloc, donarem notícia per corregir els seus accidents i sobretot per evitar el dolor que provoca en diferents membres del cos. Distribuirem els capítols del llibre segons la divisió que acabem de fer.

La tragèdia celestial d’Oskar Panizza[2]

El bavarès Oskar Panizza (Bad Kissingen, 1853 – Bayreuth, 1921) va situar la seva inclassificable obra dramàtica El concili de l’Amor durant la “primavera de 1495, la primera data històricament documentada de la irrupció de la sífilis”. El text va causar un gran escàndol quan es va publicar el 1894, es va prohibir i li va valdre, a l’autor, un procés per blasfèmia que va acabar amb una condemna de presó. D’un caràcter, més que no anticlerical, directament antireligiós, aquesta “tragèdia celestial”, redescoberta gràcies a l’admiració que va suscitar entre els surrealistes, resulta avui absolutament hilarant i manté ben fresca la voluntat de subvertir els valors de la formació cristiana tradicional. L’obra té un doble escenari: d’una banda, la cort celestial, presidida per un Déu afectat per tots els mals de la vellesa, amb un Jesús indolent i desorientat, i una Maria possessiva i controladora, que s’envolten d’un cor d’àngels llagoters; d’altra banda, la cort terrenal del papa Alexandre VI Borja, descrita amb tots els tòpics de la llegenda negra, fins al punt de despertar la ira del cel, que es disposa a castigar la humanitat de forma exemplar. Qui maquina, per encàrrec de la cort celestial, el terrible flagel és el Diable, un personatge turmentat i patètic que es mou entre els dos mons, el diví i l’humà, i arrossega no només la coixesa provocada per la seva expulsió del cel, sinó també un rancor constant cap als éssers divins que han provocat la seva desgràcia, tan sols comparable a la necessitat de complaure’ls. Serà el Diable, doncs, qui trobarà el càstig perfecte per a la humanitat descontrolada en forma d’una nova epidèmia: la creació de la sífilis, personificada en un personatge femení mut. A destacar el llarg monòleg del Diable durant el procés de creació de la seva criatura, una mescla d’elements de dones pèrfides de la història, finalment enviada a la terra a escampar el mal entre les corts senyorials i els barris populars de Roma. L’extracte que segueix escenifica la presentació que el Diable fa de la seva creació davant de la verge Maria, en la magnífica traducció de Josep Murgades.

En aquest moment entra tímidament pel llindar, tota vestida de blanc, la dona, un ésser jove i exuberant, de cabells negres, d’ulls negres i profunds, en què s’amaga una voluptuositat ardent encara no del tot desclosa. Tothom es queda commocionat i enlluernat davant la nouvinguda a les altures. Els ÀNGELS s’estan indecisos i erts, sense saber què fer, els ulls fits en la dona.

MARIA (aixecant-se imperativament): Qui és aquesta persona? (En no haver-hi resposta:) Qui t’ha deixat entrar? D’on vens? Que vens de baix? Que ets una morta? O alguna cosa de millor? Una santa? Què hi vols aquí? Fer-me la competència? Amb quin dret?… (Comença a tremolar.)

En aquest moment arriba el diable rere la dona, sense alè, com si s’hagués retardat, i fa una profunda reverència davant MARIA.

EL DIABLE (devotament): Gentil senyora (presentant-li la dona), la meva filla!

Els ÀNGELS se’n van fent xiscladissa cap a l’esquerra.

MARIA (descendint els graons del tron amb expressió de gran meravella): Ah!

EL DIABLE (esperant a veure la impressió causada, després d’una pausa): Espero que t’agradarà!

MARIA (vacil·lant, refent-se tota ella): Agradar? No, és massa maca per a això. Aquesta vampiressa captivarà tothom, aquí al cel com a la terra. Esperava un monstre.

EL DIABLE: Gentil senyora, per tal que…

MARIA (interrompent, colèrica): Gentil senyora! Gentil senyora! Soc la verge perenne i la benaurada Mare de Déu! Pren-ne nota! (Mirant-se la dona.)

EL DIABLE (molt devotament, a mitja veu): Aquestes subtils diferències ella encara no les entén. És com un infant.

MARIA: Com? Que no parla?

EL DIABLE: Déu nos en guard!

MARIA: No parla cap llengua?

EL DIABLE: Ella parla la llengua que parlen totes les dones, la llengua de la seducció més fogosa.

MARIA: Em sembla que has anat més enllà del que teníem programat. Què podem fer amb aquesta superba criatura…?

EL DIABLE: D’alguna manera jo hauria de…

MARIA (intervenint): Si hagués volgut, amb algun dels meus ÀNGELS, jo mateixa…

EL DIABLE: Oh, esplèndida senyora, mai de la vida; heu oblidat que…

MARIA: Sí, sí, d’acord, molt bé! Però, per què tan llampant? Una pura delícia! (Girant-se cap al diable, a mitja veu:) Podem oblidar-nos de qui som aquí dalt?

EL DIABLE: Pots admirar-la sense més; encara no sap res ella.

MARIA (devora la dona amb les seves mirades, en un rampell va i la besa).

La dona (es fa espantada enrere).

MARIA (subjugada): Una pura delícia! Com un infant!

EL DIABLE (amb èmfasi còmica): “Sortida tota pura de la mà del creador!”

MARIA (captant la indirecta): Oh, que ets pallasso! I d’on l’has treta?

EL DIABLE (afectadament): Certs secrets de la nostra fabricació no els podem comunicar; tot i amb això, puc dir-te el nom de la mare.

MARIA: Ah!

EL DIABLE: Una tal Salomé, la bella decapitadora, que amb la seva ballaruga es va guanyar el cap calent d’un home.

MARIA (fent memòria): I no la tenim aquí dalt?

EL DIABLE (secament): No, no! Aquesta mena de persones no les teniu aquí dalt.

MARIA (abstreta en aquella figura): …aquesta mena de persones no les teniu aquí dalt…! I tan enlluernadora com és!

EL DIABLE: El que tu veus, ho té de la seva mare.

MARIA: D’ella.

EL DIABLE (sarcàstic): I alguna cosa més que no veus!

MARIA (mirant-se’l, amb to de complicitat): Sí, ja. I a banda això?

EL DIABLE: Les qualitats del pare no es manifestaran fins més tard, quan ja tingui pràctica…

MARIA: Això prou que ho crec!

EL DIABLE: Estava en la meva millor forma!

MARIA (que no es pot separar de la figura): I aquesta casta meravella, aquests ulls incomparables, aquest impuls ple de gaudi supraterrenal, aquest pensament de bondat i de compassió sobrehumanes, tot això és segons dius el que ha d’enverinar i fer malbé els humans?…

EL DIABLE (en to decidit): Sí, això és el que ho ha de fer!

MARIA: Ha de fer-ho? Pot fer-ho?

EL DIABLE (mofeta): Que si pot fer-ho? Et dic que el verí que hi ha dins ella és així de fort: catorze dies després, qui l’hagi tocada es mirarà el món amb ulls com lluentons de vidre; els pensaments se li agrumollaran i farà per enxampar l’aire com un peix en sec. Després de sis setmanes es mirarà el cos i es demanarà: soc jo aquest? Li cauran els cabells, li cauran les pestanyes, li cauran les dents; dentadura i articulacions li ballaran. Després de tres mesos tindrà la seva superfície cutània foradada com un sedàs i guaitarà pels aparadors de les botigues per si pot comprar-se’n una de nova; la desesperació no sols li minarà el cor, sinó que li rajarà tota pudent del nas; els amics que en pateixin es miraran els uns als altres, i qui es trobi en la primera fase de l’enverinament, es riurà de qui estigui ja en la tercera o en la quarta. Després d’un any li caurà el nas dins el plat de sopa, i correrà a casa d’un comerciant de cautxú per comprar-se’n un de nou; després es mudarà, se n’anirà a un altre lloc, canviarà d’ofici, es tornarà compassiu i sentimental, no li farà mal a cap bestioleta, desenvoluparà un sentit moral, jugarà amb els mosquitets al sol i sentirà enveja dels arbres joves durant la primavera; es farà catòlic si era protestant, i protestant si era catòlic. Al cap de tres anys se sentirà el fetge i altres glàndules grosses com morters dins el cos i pensarà en menjars més lleugers; després li agafarà picor en un ull, un trimestre després se li haurà tancat. Després de cinc o sis anys el cos començarà a tenir-li espasmes i convulsions, com si fossin uns focs artificials; anirà a passejar i s’inspeccionarà si els peus encara li caminen sota el cos; poc temps després preferirà quedar-se al llit, li agradarà l’escalfor. Després de vuit anys un bon dia s’agafarà un os del propi esquelet, l’ensumarà i el llençarà ple d’horror a un racó; es tornarà devot, molt devot, més devot que mai; trobarà gust als productes de marroquineria amb cantells daurats i una creu a sobre. I deu anys en acabat estarà prim com un esquelet neulit, amb la boca badallant contra la paret, demanant-se “per què?”, fins a morir. Llavors sí, llavors l’ànima serà vostra!

MARIA (girant-se plena de repulsió): Uix!

EL DIABLE (estranyat): Què, que no he fet bé la meva feina? No me l’havíeu encarregada així?

MARIA (sanglotant, amb les mans tapant-se la cara): Ai, pobra humanitat!

EL DIABLE (tallant): …bé tindran menester de salvació i bé seran capaços de salvació…!

MARIA (s’ha tornat a girar i es mira amb els ulls ben oberts la dona, en la contemplació de la qual s’embadaleix. La dona, en la seva originària posició d’ingenuïtat inconscient, fulgurant de bellesa).

Se sent fora un soroll, com de gent que arriba.

MARIA (revenint a si i corrent cap a la porta): No, no pot entrar ningú! (Després de mirar els qui arriben:) No, el meu fill no ha d’entrar, no pot entrar, no té dret a entrar. (Tornant tota enrabiada:) Fes-me fora la dona de casa. Fes-ne el que vulguis, però endú-te-la, endú-te-la! Tot seguit!

EL DIABLE (implorant): Estimada MARIA, verge perenne, benaurada infantadora de Déu, jo tindria encara alguna petició a fer, penso que em mereixo… ja saps…

MARIA (amb presses): Sí, sí, ja tindràs la teva escala, però ara vés-te’n, marxa!

EL DIABLE (llagrimejant): I la llibertat de pensament…!?

MARIA: Amic, tu penses massa, massa de massa. Ja m’ho rumiaré i veurem què puc avalar, però ara marxa!

EL DIABLE (amb un greu sospir, s’inclina profundament davant MARIA i mena després amb gran mirament la dona cap enfora, on la deixa passar primer).

MARIA (els dona pressa, tot mirant-se’ls bocabadada).

Notes

[1] Petrus PINCTOR (Pere PINTOR), Tractatus de morbo fedo et occulto his temporibus affligente secundum veram doctrinam doctorum antiquorum aluhumata nominato, Roma: Eucharius Silber, 9 d’agost de 1500. Vegeu Jon ARRIZABALAGA, “Els metges valencians d’Alexandre VI i Cèsar durant l’aparició del ‘mal francès’ a Europa, i els primers tractats sobre la malaltia”, dins Cèsar Borja cinc-cents anys després (1507-2007). Tres estudis i una antologia, València: Tres i Quatre; IIEB, 2009, p. 99-130.

[2] Oskar PANIZZA, “El Concili de l’Amor, una tragèdia celestial en cinc actes”, traducció de Josep Murgades, dins Jules VERNE; Oskar PANIZZA; Algernon Charles SWINBURNE, Teatre borgià, 1, València: Tres i Quatre; IIEB, 2008, p. 153-260. Vegeu també Josep MURGADES, “Panizza i el Concili de l’Amor, avui?”, Els Borja [blog] (10/11/2011).

[Imatge: Ramon Casas, Sífilis (detall), 1900 (MNAC). Publicat anteriorment a Els Borja]

2 Comments

  1. Amena lectura per uns dies d’oci i calma. Com sempre el Borgia estaven à la page de tot el que passava al món, bo o dolent….

    M'agrada

Respon a Isabel de Riquer Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.