Manuel de Cabanyes o allò que no va poder ser

:: Manuel DE CABANYES, Poemes essencials, selecció, traducció i comentaris: Oriol Pi de Cabanyes, Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa; Consell Comarcal del Garraf, 2017, 146 p., il. ISBN 978-84-17000-14-1 ::

A Manuel de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú, 1808-1833), és temptador convertir-lo en allò que podria haver estat: el nostre primer gran romàntic. En té tots els elements: una biografia breu i amb episodis dramàtics que culminen en una mort prematura als vint-i-cinc anys, de tuberculosi; una vida universitària convulsa entre Cervera, València i Aragó en plena Dècada ominosa de 1823-1833; una història d’amor frustrada per les mires cobdicioses de la família d’ella. I la poesia. Cabanyes ha deixat una obra poètica breu, plena de declaracions elevades sobre els pocs i essencials temes que hi tracta: la missió de la poesia i del poeta, la llibertat dels pobles i de l’individu, la corrupció dels ideals, l’amor, l’amistat. Poeta rebel que ha estat comparat amb Keats, l’únic poemari que va publicar, el 1833, Preludios de mi lira, s’obre amb una “Advertencia” on l’autor, sense dir el seu nom, plenament conscient de qui és i com es presenta al públic, s’escuda, ni més ni menys, en el model d’un lord Byron rebutjat en els seus propis inicis poètics. Poeta moral i individualista, Cabanyes havia trobat la seva estrella –com Napoléo en la frase que presideix el poema “A la meva estrella”: “Jo, lluny dels humans / alçaré la meva cabanya solitària / i regiré els meus dies obscurs / amb la teva llum modesta i pura. // Em purificaré en les aigües del perdó / i, embolcallat en la meva innocència, / veuré caure i alçar-se, / i sucumbir de nou reis i pobles”.[1]

Tot això sempre en castellà, la llengua literària en què Cabanyes es va sentir còmode en els seus assaigs poètics, encara que als Preludios reconeix que dominar-la suposava un esforç comparable a l’aprenentatge d’una llengua estrangera. Una exigència semblant a la que demanava l’assimilació de l’aparat mitològic i les reminiscències clàssiques –amb Horaci tothora present– a què recorre una i altra vegada en la seva poesia i que la crítica ha relacionat amb l’escola neoclàssica.

Cabanyes se sol presentar com una promesa a mig complir: preromàntic o protoromàntic… però deutor del neoclassicisme; gran poeta català del primer terç del XIX… però en castellà. Una carrera truncada en plena joventut i en una data que no podia resultar més simbòlica, el 1833, l’any de l’“Oda a la pàtria” de Bonaventura Carles Aribau, un text que també arrossega una història d’inicis prometedors que la crítica ens ha ensenyat a llegir com una construcció a posteriori, ben allunyada de la intenció primera de l’autor.

Deu ser per això que Cabanyes resulta tan fascinant com incòmode a l’hora de situar-lo en la història de la nostra literatura.[2] I és per això també que de tant sorgeixen iniciatives d’apropar-lo a un públic actual en la llengua amb què es comunicava però que no va utilitzar en la pràctica literària. Ho va fer Alfons Maseras als anys 30 i ho fa ara Oriol Pi de Cabanyes, que uneix la doble circumstància de pertànyer a la família del poeta i ser investigador de la literatura catalana del segle XIX, en aquests Poemes essencials que presenten conjuntament l’editorial El Cep i la Nansa i el Consell Comarcal del Garraf, gestor del Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes. El CIRMAC té la seva seu a la Masia d’en Cabanyes, la casa de Vilanova i la Geltrú on van viure el poeta i la seva família, en la qual, per cert, hi ha més membres que destacaren en l’àmbit cultural, com els pintors Joaquim i Alexandre de Cabanyes. La casa, avui reconvertida en museu, conserva les estances i la decoració originals del segle XIX, algunes reproduïdes en les il·lustracions del volum de Poemes essencials.

Tornant a aquest, l’operació de l’editor és arriscada: Pi de Cabanyes opta per presentar la seva versió catalana anotada de vint textos del poeta sense el recolzament de l’original castellà –que, d’altra banda, es pot consultar a la xarxa–,[3] com un assaig doble de restitució i d’actualització. Partint del caràcter essencialment connotatiu de la poesia, no es pretén traslladar fidelment el text de l’original, sinó recuperar els conceptes i l’emoció d’aquest, expressats per Cabanyes en una llengua sobreposada a aquella en què, segons l’editor, potser van ser pensats. Això vol dir que, en molts passatges, l’objectiu ha estat reproduir la impressió que una idea, una comparació o una imatge causarien en qualsevol lector de poesia. Però com que la recepció està condicionada pel context històric i la formació de qui llegeix, s’ha tingut en compte que el lector d’avui ja no està familiaritzat amb aquell aparat retòric esmentat més amunt. Pi de Cabanyes, doncs, opta per reconvertir, sempre que ha semblat necessari, imatges, referències i estructures a fi que provoquin en el lector actual un efecte semblant al que l’autor hauria imaginat. Aquest plantejament, que en darrera instància es proposa fer evident la modernitat o, millor dit, la vigència de la poesia de Cabanyes, podria resultar sospitós des del punt de vista del lector acadèmic i especialitzat, si no fos perquè ve avalat per una anotació dels poemes on es justifiquen les opcions actualitzadores i es dibuixen amb tanta claredat com concisió les grans línies del context històric, biogràfic i cultural que hi ha darrere dels versos. El resultat és una versió que de vegades flueix amb tanta elegància i naturalitat que al lector d’avui li és fàcil connectar-hi, sovint gràcies a la simple modificació dels violents hipèrbatons de l’original. Com a mostra, l’inici de dos dels poemes més coneguts de Cabanyes:

A ***

Perdó, celeste verge
si als teus honestos llavis
vaig arrencar, costós, un sí d’amor;
si al teu innocent pit,
si als teus somnis tranquils,
vaig torbar la calma plàcida, perdó […].[4]

A la lluna

Que dolços que arriben a l’ànima
els teus raigs, oh reina de la nit,
formosa,
mentre que pel cel en calma
menes el teu cotxe argentat,
silenciosa […].[5]

Notes

[1] “Yo lejos de los hombres / levantaré mi choza solitaria, / y mis oscuros días / con tu luz regiré modesta y pura. / Del perdón en las aguas / me lavaré, y envuelto en mi inocencia, / veré caer y alzarse / y otra vez sucumbir reyes y pueblos”.

[2] Generalment esmentat de passada en les històries de la literatura del període, resulta destacable, doncs, que cinc poemes seus castellans fossin inclosos en l’Antologia de poetes catalans. Un mil·leni de literatura, II: Del segle XVI a Verdaguer, a cura de Giuseppe Grilli, Barcelona: Galàxia Gutenberg; Cercle de Lectors, 1998, p. 396-405.

[3] Els Preludios, per exemple, es troben a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. [Consulta: 12/08/2017]

[4] “Perdón, celeste virgen, / si a tus honestos labios / arrebaté de amor costoso un sí: / si a tu inocente pecho, / si a tus sueños tranquilos / turbé la calma plácida, perdón […]”.

[5] “Cuan dulces llegan al alma / tus rayos, ó de la noche / reina hermosa, / mientras por el cielo en calma / llevas tu argentado coche / silenciosa […]”.

Imatge destacada: Sinibald de Mas, Retrat de Manuel de Cabanyes (detall) (Masia d’en Cabanyes). Font: Wikimedia Commons.