Jiménez Sureda: Crist i la història

:: Montserrat Jiménez Sureda, Crist i la història. Els inicis de la historiografia eclesiàstica catalana en el seu context europeu, Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona: Servei de Publicacions, 2014, 489 p. ISBN 978-84-490-5092-3 ::

Un llibre tan apassionant com difícil de definir, aquest Crist i la història de Montserrat Jiménez Sureda, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, que pretén condensar en menys de 500 pàgines la història de la historiografia eclesiàstica catalana medieval en el seu context europeu i promet una continuació per a les èpoques posteriors, que, de fet, ja tenen un cert protagonisme en aquest volum. Un cop d’ull ràpid a l’índex ens informa de l’estructura general de l’obra, en sis apartats encabits entre la introducció i les conclusions, dedicats a: “I. Els precursors” (els inexcusables precedents grecoromans i bíblics que conformen la doble tradició en què es basa la historiografia cristiana medieval en general); “II. Un univers cristià” (incidència d’aspectes de la visió del món, el pensament i les institucions del saber cristians –especialment monestirs i universitats–, en la configuració dels gèneres d’aquella historiografia, des de les vides de màrtirs fins a les cròniques, passant per les múltiples tipologies de la biografia i l’hagiografia a l’edat mitjana). Els ordes religiosos serveixen com a canemàs dels capítols següents, i les peculiaritats institucionals i històriques de cadascun contextualitzen les llistes d’obres de caràcter històric produïdes pels seus membres, en les quals no és rar que el discurs i els títols s’endinsin sense solució de continuïtat en l’edat moderna: “III. La pobresa corporativa: els nous ordes mendicants i la història” (dominics, franciscans, carmelites); “IV. ‘A Dios rogando y con el mazo dando’. La militia Christi” (templers i altres ordes militars, Mercè, trinitaris); “V. Efervescència religiosa des del món medieval” (hospitalers de Sant Antoni, servites, jerònims, caputxins); “VI. Heretges i dissidents. Reflexos historiogràfics dels ‘enemics de la fe’” (mil·lenarismes; catàleg habitual que inclou tant heretgies condemnades per l’Església com moviments espirituals al límit de l’ortodòxia; imatge del jueu; polèmiques sobre les traduccions bíbliques).

En aparença, un esquema de tall acadèmic força tradicional. I aquí potser serà aclaridor introduir un concepte popularitzat per Isaac Asimov que Jiménez Sureda recupera a les conclusions: l’endoheretgia. A diferència de l’exoheretge –un exemple típic en el món de les humanitats són els refregits de temes històrics amb grapa (els càtars, Colom, els Borja…), elaborats sense cap preocupació metodològica més enllà de la voluntat de convertir-se en èxits de vendes–, l’endoheretge produeix resultats poc convencionals o imprevisibles a partir d’una investigació que segueix protocols i metodologies acceptats per la comunitat investigadora, en un procés, per tant, contrastable i avaluable, el producte del qual tant pot ser desestimat com inaugurar noves línies d’investigació. Una descripció que s’adequa força al llibre que ressenyo.

Jiménez Sureda posa les cartes sobre la taula a la introducció i a les conclusions, on descriu el seu projecte com a “repte eminentment bibliogràfic” de construir una “història general […] orientativa de l’evolució i l’estat de la historiografia eclesiàstica a Catalunya, incardinant-la en el context europeu que li és propi” (p. 19), amb limitacions confessades, explicables per la necessitat de seleccionar els materials i per tries personals, que també inclouen l’element autobiogràfic, present més d’una vegada al llarg del llibre (“per fer balanç, cal una certa dosi d’iconoclàstia”, p. 21). Per valorar el projecte s’ha d’advertir que l’autora és responsable d’una assignatura de metodologia i fonts històriques al departament d’Història Moderna i Contemporània de la seva Universitat. D’entrada, aquesta dedicació ajuda a entendre l’ambivalència del concepte d’historiografia al llibre, que potser caldria haver comentat a la introducció. Des d’una aproximació filològica, la historiografia se centra en l’inventari i/o l’estudi dels textos historiogràfics produïts en una època determinada, aquí la medieval sensu lato; per historiografia s’entén, doncs, un tipus de fonts; fins a quin punt algunes d’aquestes poden ser considerades o no obres de creació literària encara és objecte de debat entre els filòlegs. Al llibre de Jiménez Sureda, aquest concepte d’historiografia conviu amb un altre més ampli i estès entre els historiadors, relacionat amb allò que en altres tradicions seria la bibliografia secundària al voltant de la història com a objecte d’estudi. El doble significat del terme explica per què el discurs centrat en les fonts historiogràfiques es perd sovint entre consideracions sobre aspectes històrics relacionats de forma general amb aquelles fonts, útils en un context escolar.

La mateixa ambigüitat envolta el concepte d’historiografia eclesiàstica. Tampoc no es defineix què s’entén exactament amb aquesta etiqueta, quina diferència hi ha amb la història de l’Església i quins gèneres s’hi relacionen d’entre la gran quantitat de tipologies textuals medievals que d’alguna manera s’hi poden adscriure. L’autora sembla optar per una definició àmplia, que li permet tractar indistintament sobre els referents antics i medievals (les històries eclesiàstiques d’Eusebi de Cesarea, Beda, Gregori de Tours, Hug de Fleury…), els gèneres centrats en personatges i temes religiosos (hagiografia, vides de papes, goigs…), les obres historiogràfiques on s’apunten qüestions com ara la relació entre els poders reial i eclesiàstic i, fins i tot, els escrits de temàtica no històrica però citats per la pertinença de l’autor a un orde religiós.

El mètode de treball es basa en un buidatge sistemàtic de bibliografia sobre els temes estudiats. És indubtable que, al costat de l’activitat professional de l’autora –a més de l’activitat docent i de recerca, ha estat secretària de redacció i responsable dels intercanvis hemerogràfics de la revista Manuscrits. Revista d’història moderna–, ha pesat en la tria metodològica una passió per conèixer i contrastar diferents enfocaments de l’estudi de la història. En donen fe més de 2.300 notes a peu de pàgina, la major part de caràcter bibliogràfic. El llibre s’ha construït a partir de notes preses en lectures que no volen excloure ningú, produïdes sobretot per historiadors, sense oblidar, però, altres àrees del saber. Les lectures van de l’àmbit estrictament acadèmic fins al divulgatiu, passant per un elogi ­a la benemèrita Enciclopèdia Espasa que es podria fer extensible a certs recursos d’Internet, responsables de bona part de l’erudició una mica apressada de què més d’un fa –o fem– gala de tant en tant. Aquest mètode de treball ha marcat l’estil del llibre: les notes originals de base s’intueixen en molts llocs del discurs i en les llistes de títols historiogràfics. El resultat, per expressar-ho amb un concepte estimat pels autors medievals, és una compilació de materials coneguts, estructurats segons la proposta personal de l’autora, que hi escampa algunes hipòtesis de treball pròpies.

De cara a la coherència del producte final, això té un preu: el llibre és densíssim per la informació que aporta, però sovint es tracta de simple acumulació de materials, d’inclusió/exclusió no sempre prou raonada. Les llistes d’autors i obres historiogràfiques en són un exemple: per què uns sí i altres no? Per què es tracten les quatre grans cròniques medievals catalanes en una història de la historiografia eclesiàstica i no hi ha espai per al relat sobre Benet XIII de l’aragonès Martín de Alpartil? El reflex de qüestions com el providencialisme i la lluita entre el poder eclesiàstic i el reial justifiquen la presència d’aquelles, però potser caldria haver ampliat el repertori de fonts a les cròniques que recullen aquests temes i altres semblants a través d’esquemes com les cròniques de papes i emperadors, seguint el model de Martí de Troppau (citat com a Martí d’Opava), per exemple les cròniques universals catalanes; tenint en compte el criteri generós de l’autora a l’hora d’incloure autors i títols, no hauria sobrat dedicar més atenció a algun escriptor que, tot i no conrear el gènere historiogràfic, fa un ús exhaustiu de l’argument històric de manera força personal i té molt a dir sobre qüestions com les dues citades anteriorment (el menoret Francesc Eiximenis); també es podria haver tractat el ressò d’un episodi clau com la solució del Cisma d’Occident, especialment en una història general tan influent a les edats mitjana i moderna com la de Pere Tomic. Etcètera. Silencis que contrasten amb la facilitat amb què se citen i es comenten títols dels segles XVI-XVIII, una època, certament, en què la producció historiogràfica conservada impresa i manuscrita és més abundant i en què l’autora, de formació modernista, es mou amb més comoditat.

De fet, si alguna cosa es pot retreure al mètode d’escorcoll bibliogràfic intensiu en què Jiménez Sureda ha basat els capítols medievals del seu projecte, és que es queda inevitablement coix quan no va acompanyat d’un bon coneixement dels textos, és a dir, de les fonts primàries que el justifiquen des del mateix títol. Més que més en el cas de la historiografia catalana medieval, en què la crossa bibliogràfica brilla sovint per la seva absència: excepcions com les quatre grans cròniques a banda, encara hi dominen els textos inèdits o que compten amb pocs estudis. L’esperada continuació de Crist i la història per a l’edat moderna, període del qual l’autora mostra un coneixement més profund, permetrà obtenir segurament els millors fruits d’una recerca ambiciosa que es proposa ser “ensems bibliogràfica i arxivística” (p. 475).