Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d’Aragó (1291-1420)

:: Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d’Aragó. Textos en llengua catalana (1291-1420), 2 vol., edició a cura de Mateu Rodrigo Lizondo, selecció de Jaume Riera i Sans, València: Universitat de València, 2013 (Fonts Històriques Valencianes, 56A-B), 1124 p. ISBN 978-84-370-9099-3. [Cf. Anuario de Estudios Medievales, 43/2 (2013), p. 1015-1017] ::

Es tracta d’un corpus documental preparat per un equip de col·laboradors procedents del món dels arxius, la filologia i la història, i assumit institucionalment des de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on es conserva el miler de documents aquí publicats, la major part inèdits. Són cartes reials i documents diplomàtics extrets dels registres de Cancelleria de l’antic arxiu reial de Barcelona, redactats entre 1291 i 1420, és a dir, entre l’accés al tron de Jaume II i la consolidació de l’arxiu reial de València, creat el 1419.

La Col·lecció té un doble objectiu filològic i històric. Filològic: oferir un repertori de materials per a l’estudi de la llengua cancelleresca, el King’s Catalan difós des de la Cancelleria com a model lingüístic i estilístic. Històric: recollir una mostra significativa dels negocis tractats a la Cancelleria durant 130 anys.

La teoria oficial sobre la llengua cancelleresca afirma que els usos de l’escrivania reial van confluir en un model de llengua i un estil de característiques força uniformes, entre les quals destaca el caràcter supradialectal i la influència de la sintaxi i el lèxic llatinitzants, que es van traduir en una mena de koiné lingüística que fa difícil detectar trets dialectals als textos. El model es va convertir en un referent per a altres escrivanies i es va estendre a la producció literària a través de funcionaris com Bernat Metge. L’obra de Metge i l’antologia d’Antoni Rubió i Lluch, Documents per l’historia de la cultura catalana mig-eval (Barcelona, 1908-1921; reeditada per l’IEC el 2000 amb el títol normalitzat), en són dos referents. Periòdicament s’aixequen veus que denuncien la reducció del panorama d’usos lingüístics que la teoria implica i l’escassetat d’estudis lingüístics que la sustentin. Els últims a fer-ho: Francesc Feliu, Joan Ferrer i Narcís Iglésias, a “Entre el mite i la realitat. La llengua de la Cancelleria reconsiderada” (Miscel·lània Joaquim Molas, I, Barcelona, 2008).

La Col·lecció pot ajudar a omplir aquest buit. L’homogeneïtat tipològica i la quantitat de materials que ofereix permeten, d’una banda, dur a terme treballs de lingüística sincrònica i diacrònica, encara que un tractament informàtic de les dades certament els facilitaria; i, de l’altra, resseguir la formació d’una norma lingüística i estilística, així com l’aplicació de formes de control que s’institucionalitzen amb la creació, el 1355, del càrrec de protonotari, que té cura de la revisió final dels documents.

La temàtica dels textos transcrits a la Col·lecció és molt diversa: govern interior, campanyes militars, assumptes de caràcter familiar reial, afers domèstics i personals de la casa dels reis, qüestions eclesiàstiques, judicials, econòmiques i culturals. Temàtica aquesta última, la cultural, amb escassa presència perquè ja ha estat tradicionalment ben tractada, per a l’època medieval, en reculls com el citat de Rubió i Lluch o el recent Documents de cancelleria i de mestre racional sobre la cultura catalana medieval, de Josep Trenchs, editat per un equip encapçalat per M. Teresa Ferrer i Mallol (Barcelona: IEC, 2011). Més enllà de l’interès filològic i històric de la Col·lecció, queda simplement recomanar-ne la lectura pel plaer que proporciona la combinació d’una feina ben feta, una prosa impecable i la presència, en les seves pàgines, de personatges tan fascinants com els dos infants Jaume -el “forassenyat” fill primogènit de Jaume II d’Aragó que no va arribar a regnar i el malaurat hereu de Jaume III de Mallorca, tancat per Pere III en una gàbia de ferro, d’on va escapar per alimentar tant la por del rei com les esperances dels seguidors de la casa reial mallorquina-; per la presència, deia, d’episodis com les picabaralles entre el Cerimoniós i el seu primogènit Joan i les dones respectives, Sibil·la de Fortià i Violant de Bar; de les relacions entre els candidats de Casp… i d’un llarg etcètera de moments de la nostra història, enfocats volgudament per qui n’ha fet la tria, Jaume Riera i Sans, des d’angles poc o gens coneguts que en revelen aspectes nous i curiosos.