Per a l’epistolari de Pere Miquel Carbonell: Carta a Miguel Pérez de Almazán

Fa anys que m’interessa la figura de Pere Miquel Carbonell. Al començament va ser descobrir-lo, a través d’Eulàlia Duran, com a historiador clau en el procés de creació de l’imaginari polític de la Catalunya moderna i introductor d’algunes tècniques historiogràfiques més o menys noves per aquests verals. Després va venir la faceta d’humanista o, millor dit, de difusor dels corrents humanístics italians, estudiada per Jordi Rubió i Balaguer -que no valorava especialment el personatge- i vindicada per Mariàngela Vilallonga. Mentre preparava el capítol sobre l’Arxiu de la Corona d’Aragó per al tercer volum del Repertori de manuscrits catalans (1474-1620), precedent en paper de la base de dades MCEM, vaig centrar-me en el Carbonell notari i arxiver, després de llegir alguns treballs de Jesús E. Martínez Ferrando i de Jaume Riera i Sans -que sembla compartir l’opinió de Rubió. La dedicació a la notaria i, sobretot, a l’Arxiu Reial de Barcelona donava sentit a la major part dels projectes historiogràfics i literaris de l’autor. En aquesta línia se situen els articles que li he dedicat: “Sobre la presència d’algunes cròniques catalanes a l’Arxiu Reial de Barcelona” (2002), “El testament de Pere Miquel Carbonell” (2007) i “Tanta escriptura com se mostra escrita de mà mia: Literatura i activitat professional als manuscrits de Pere Miquel Carbonell” (Itineraris, València, 2012).

Paral·lelament he anat recuperant algunes cartes a hores d’ara inèdites o poc conegudes, enviades i rebudes per Carbonell. La major part estan relacionades amb el desenvolupament de les seves tasques professionals o amb negocis particulars. Són un complement interessant a l’epistolari de caire literari i humanístic, ben conegut i estudiat des dels temps de Manuel de Bofarull.

Aquí en teniu una primera mostra. És una carta autògrafa de Carbonell enviada des de Barcelona, el 27 d’octubre de 1505, al seu amic el secretari reial Miguel Pérez de Almazán, a qui uns anys després, el 1514, dedicarà un epitafi en llatí que comença: “Michaeli Perez Almaçano, bilbilitano”. La lletra es conserva a Madrid, Real Academia de la Historia, col·lecció Salazar, 9/12, f. 18-18v; algun passatge fa de mal llegir a causa de les taques d’humitat. El tema de la missiva és una de les reclamacions habituals del remitent perquè se li paguin els serveis professionals, aquí una part del salari consignada sobre les rendes reials de Mallorca. Fixeu-vos com s’hi manifesta la relació clientelar entre l’arxiver i un dels poderosos personatges que envolten el rei, subratllada per les relacions de padrinatge. Hi destaca la bonica anècdota sobre la néta de Carbonell, Elisabet Engràcia, nascuda el 1503 de Francesc Carbonell -l’únic fill que va sobreviure del primer matrimoni de l’arxiver amb Engràcia Sagrau, perquè del segon amb Eulàlia Avinent no hi hagué descendència- i Elisabet Olzina, i fillola de Pérez de Almazán. Només amb dos anys, la petita ja expressa el reconeixement de la família al secretari, segons que interpreta l’avi per complimentar-lo i amb el projecte de destinar la néta al servei de la dona d’aquell, Gracia de Albión. Tot va quedar en no-res, perquè la nena morí un parell d’anys després.

Noteu també l’al·lusió al cas dramàtic d’un amic comú, el lloctinent del mestre racional Galceran Bertran, un d’aquells tres conversos “qui governàran molt”, processat i condemnat per la Inquisició amb la seva muller Caterina. El gener de 1508, Carbonell torna a escriure al secretari Pérez de Almazán demanant el càrrec de Bertran per a ell mateix o el seu fill Francesc, “si bé, parlant-vos clar, per ésser yo de tant provecte edat no·n tench molta gana sinó per fer servici al senyor rey e endressar mon fill e pujar-lo en honre, emperò en tot e per tot sia feta la voluntat de nostre senyor Déu, quia nescimus quod petamus.” Aquesta lletra es conserva al mateix fons que la transcrita a continuació, amb d’altres enviades per Carbonell als secretaris reials Joan Coloma i Juan Ruiz de Calcena i a Ferran II.

Iesus.

Senyor molt spectable e de gran prestàntia. Jatsia haje yo scrit, des que ultimadament partí vostra mercè de aquesta ciutat, per tres vegades e a la magnífica e virtuosa senyora muller vostra, que·m promès de respondre per los dos, e yo li’n fiu moltes gràties e me’n tenia per molt obligat, e fins açí no he hagut resposta, emperò, encara que may ne haja, no cessaré alguna volta l’any scriure a vostra mercè, a la qual me tench per molt obligat, e mon fill per lo semblant, que ha ja emprenyat vostra comare, muller sua, e per gràcia de Déu ha de sa muller molt fruyt, car té’n IIII fills e una filla, vostra fillola, ja de edat de dos anys; ja va per si mateixa e monstra tenir bon natural e ingeni. Yo dich a la néta que, com serà per servir, la lexarem a la senyora vostra muller, que la tenga per serventa, car de tal senyora no pot pendre sinó gran nodriment e bones costumes, e ella riu responent: “Hoc!” Ara Déu los heret de bon seny e per semblant los vostres, quants se vulla que·n tengau o tendreu, car qui ha seny ha tot lo món e no pot sinó ésser en gràcia de Déu e de gent. Aquí ha I criat de mon fill, dies ha, per cert cambi té haver del rey nostre senyor, porta-sse’n de mi I gran memorial per a vostra magnificència e per a mossèn Calcena, e crech que se n’és poc curat de tenir a prop vostra mercè. E aquell és sobre los ròssechs deu a mi lo senyor rey de la mia quitatió, fos aquella conmutada e·n altre loch ne fos pagat, car lo procurador real de Mallorques no vol pagar, e lo dit mossèn Calcena ne té una supplicatió e vostra prestàntia altra, e nunqua s’à trobat camí aquella fos provehida. Yo bé só cert que, si vostra mercè hi volia entendre, yo no poria sinó bé liurar. Hauré-us a summa gràtia hajau pietat de mi, qui só vell. E sabeu vós e los altres yo com fas bon servey a mon offici, e faent-lo a l’offici lo fas al senyor rey, lo qual és christianíssimo e piadós, e si vostra mercè lo’n supplicava no pusch creure que digués altra cosa sinó fiat ut petitur. Per ço, senyor, yo us supplich e us daman de gràcia en açò que tant ha daman que hi vullats dar obra, car ultra lo premi ne aconsiguereu de nostre senyor Déu, e yo e totes les mies coses vos ne restarem molt e molt obligats. E man a mi sempre vostra providència lo que plasent li sia. Lo portador serà lo fill de mossèn Galceran Bertran, nostre gran amich, qui us dirà yo per lo molt dolor tench de la sua presó quant l’é aconsolat ab una lettra latina li he scrit e [fet] dar per manament del reverend pare inquisidor, e com hi ha molt bé [e com a cathòlich] christià respost, que y pendreu pler per lo que n’oireu; prech tots dies per ell que nostre senyor Déu li vulla ajudar [com és] millor e expedient a la sua ànima. [E …] massa prolix en mon scriure que ab tal virtu[osa] e christianíssima persona de la qual [sens ésser? molt ser]vidor, no y pense gens errar; e si [u fas, corrigats e seré] pus breu. A la [prestantíssima?] e més virtuosa senyora muller vostra, moltes e moltes comendations axí de part mia com de ma muller e de mon fill e de sa muller, e a vostra senyoria per lo semblant, comanant-vos a Déu. De Barcelona, a XXVII de octobre 1505, raptim.

Senyor, del vostre devot servidor, prest al manar de vostra senyoria,

P. Michael Carbonell.

Al molt spectable e de gran providència senyor lo senyor mossèn Michael Pérez [d’]Almaçan, comanador e secretari [de l]a majestat del sereníssimo rey nostre senyor. En cort.